El turisme està mutant i correm el risc de regular el passat

És un exercici sa que el turisme de Barcelona jegui al divan de la consulta i s’enfronti a les seves fòbies, als seus desordres i, potser, alguna parafília. Posats a fer de psicòleg, algunes de les receptes que es plantegen em semblen tan raonables com necessàries. Sí, hem de fixar límits, regular millor, distribuir els guanys, mantenir la diversitat i evitar la concentració. Sospito, però, que el diagnòstic sobre el turisme de la ciutat s’ha centrat massa en el conflicte entre turistes i residents, un conflicte tan antic com el mateix turisme. I mentre discutim quants hotels són massa hotels al Raval, o a quina hora han de tancar els comerços, el turisme que coneixem està mutant bruscament. I correm el risc de regular un turisme que ja no serà, o només serà parcialment. Per això, crec que hem d’incorporar al debat noves tensions. Que no vol dir oblidar les velles.

En primer lloc, ens convé anticipar-nos als efectes d’allò que anomenem turisme col·laboratiu o turisme P2P i que segurament transformarà la lògica de l’empresa turística i la manera com es relacionen els visitants i els prestadors de serveis. En segon lloc, hem d’establir els mecanismes que garanteixin una aportació massiva d’innovació i creativitat al sector, del turisme smart als NFC, del turisme mòbil a la gestió de les grans dades. Després, hauríem d’oferir una alternativa solvent a la reproducció clònica de barris metropolitans, que a penes es diferencien entre si, que repliquen els carrers de Sydney a Kazan o Berna. Què ens fa diferents i com ho preservem? És una pregunta que connecta amb el debat sobre els límits de la ciutat turística. ¿Girona o la Vall de Boí poden ser aliades en la identitat turística de Barcelona?

El món que ve serà urbà. I unes poques ciutats seran ciutat món, centres d’atracció de talent, d’idees, de recursos... i de turistes. Barcelona ha assolit una fràgil presència en el reduït club de les ciutats d’escala mundial. El turisme és causa i conseqüència d’aquest procés. Arribats a aquest punt, hem de decidir quina mena de projecte urbà decidim entre tots. Al capdavall, és la ciutat i no només el seu turisme el que precisa de diverses sessions al divan.