Les guerres d’Obama

De qui o de què ens protegeix l’escut antimíssils de la base de Rota?

Ara que Barack Obama arriba de visita oficial a Espanya, és oportú recordar l’abrandat discurs que va pronunciar el 24 de juliol del 2008 a Berlín. 200.000 persones el van escoltar embadalides. Va ser un discurs que moltes televisions europees van retransmetre en directe, entre les quals TVE. Faltaven quatre mesos per a les eleccions presidencials. Obama, per tant, parlava a Berlín com a candidat, no com a president. Però què hi feia a la capital de la RFA fent campanya electoral? És que potser els ciutadans alemanys podrien votar-lo en les eleccions nord-americanes? No, esclar. L’objectiu perseguit era obtenir suport popular en la seva cursa cap a la presidència en una important província de l’imperi.

Els vuit anys de Bush II, amb la invasió de l’Iraq com a moment culminant d’una administració caracteritzada pel bel·licisme més extrem, havien provocat un ampli moviment internacional de rebuig a les polítiques dels Estats Units, especialment a Europa. La conseqüència de tot plegat era que la imatge internacional de la superpotència havia quedat molt malmesa. Obama pretenia revertir aquesta tendència presentant-se a Berlín com un candidat a emperador bo, a diferència de Bush II, que hauria estat un emperador dolent. Per això en el seu discurs berlinès va prometre, entre altres fites, assolir un món en pau i lliure d’armes nuclears.

Les onades de refugiats són conseqüència, en part, de les guerres que Obama o bé va continuar, o bé va estimular, o bé directament va provocar

L’escriptor Tariq Ali va batejar Obama com “el president de la hipocresia” al final del primer any del seu mandat, després de sentir el seu esparverador discurs de recepció del premi Nobel de la pau, en el qual va reivindicar la guerra justa. El temps li ha donat la raó. El món està tan lluny del desarmament nuclear avui com aleshores. Les onades de refugiats que continuen arribant a Europa, i que diversos països de la UE han rebut amb una brutalitat que a tots ens hauria d’avergonyir, són conseqüència, en part, de les guerres de l’Afganistan, l’Iraq, Líbia i Síria, que Obama o bé va continuar, o bé va estimular, o bé directament va provocar. Tot s’ha de dir: amb el suport polític i militar d’una munió d’estats de la Unió Europea, cosa que mostra l’elevat preu que els governants europeus han hagut de pagar per la seva submissió als dictats de la superpotència. Per no parlar de les sancions a Rússia, una política imposada pels Estats Units a Europa a propòsit de l’embolic -i el joc brut de tots els bàndols implicats- de la guerra d’Ucraïna.

Als dirigents espanyols, deixant de banda la seva implicació directa o indirecta en les guerres esmentades, Obama els va imposar la instal·lació del component naval de l’escut antimíssils a la base de Rota, on sembla que protagonitzarà un dels plats forts de la seva visita a Espanya.

De qui o de què ens protegeix aquest escut? Quan Zapatero el va acceptar, més que contestar aquesta pregunta, va desviar la qüestió cap als guanys econòmics que això comportaria per a la deprimida zona de la badia de Cadis. Seguia així la tradició iniciada pel PSOE en els temps del referèndum de l’OTAN: justificar una decisió de política de defensa amb arguments que no tenen res a veure amb la política de defensa. Una cosa semblant a justificar el tràfic d’heroïna per la molta riquesa i els molts llocs de treball -d’enterramorts, per exemple- que genera.

La instal·lació del famós escut incrementa la possibilitat que Rota i Espanya siguin l’objectiu d’atacs dels enemics de l’Imperi del Bé

El 2009, quan es va prendre la decisió, Obama va adduir que l’escut era necessari per protegir el món dels míssils de Corea del Nord i dels míssils iranians. Que Corea del Nord disposi de míssils de llarg abast és un fet que encara s’ha de provar. Pel que fa a l’Iran, els seus míssils només tenen un abast de 1.500 km i, per tant, no poden arribar ni als Estats Units ni a Europa. En tot cas, aquesta suposada amenaça ha quedat desactivada després dels acords de distensió entre els Estats Units i l’Iran.

La resposta més versemblant és la que va donar el que aleshores era secretari de Defensa dels EUA, Leon Panetta. La funció de Rota seria allotjar com a base permanent quatre destructors nord-americans equipats amb un sistema que pot detectar míssils i destruir-los. Segons Panetta, aquests destructors no tan sols contribueixen a l’escut antimíssils sinó que també han de participar en missions de l’OTAN i en missions dirigides pels comandaments nord-americans Africom -que cobreix la major part de l’Àfrica- i Centcom -que cobreix des de la Banya d’Àfrica fins al Pakistan.

L’únic que és segur és que la instal·lació del famós escut incrementa la possibilitat que Rota i Espanya siguin l’objectiu d’atacs dels enemics de l’Imperi del Bé. Gràcies, Obama!