Publicitat
Publicitat

Adéu a la legalitat?

Estam en un moment extraordinari, en què per a molta gent la legalitat està deixant de ser la mesura del que està bé o malament, del que és just o injust. És cert que l’statu quo apel·la a la llei per fer front a les forces de canvi, acusant d’il·legítima qualsevol proposta política que se situï fora del marc legal vigent. Però a Catalunya especialment creix la consciència que no tot el que és legal és just ni tot el que és just és (encara) legal.

Aquesta contraposició entre legalitat i legitimitat enlloc és més evident i més transcendent que en el conflicte institucional entre el Parlament i el Tribunal Constitucional. Fins al punt que en la sentència que anul·la la declaració aprovada pel Parlament el 9 de novembre del 2015 es diu que no hi ha cap altra legitimitat que la basada en l’ordenament constitucional. Però no cal sortir d’aquest mateix ordenament per trobar els matisos: tant l’Estatut com la Constitució expressen en el seu primer article un principi fonamental segons el qual el poder emana del poble.

Tenim, per tant, que el principi de sobirania popular és una de les bases fonamentals del marc legal i institucional vigent. I per molt que es pretengui negar, el cert és que les diferents legitimitats d’un estat democràtic i liberal, especialment si és compost, poden entrar en contradicció. La prova més evident és que, de fet, dues institucions del mateix sistema mantenen un conflicte obert en el qual grups significatius de població reconeixen la legitimitat d’una i neguen la de l’altra.

Algú va dir que el poder és legítim quan obté l’obediència voluntària dels ciutadans sense necessitat de recórrer a la força. Des d’aquest punt de vista, és indiscutible que el Tribunal Constitucional ha perdut legitimitat a Catalunya en els darrers temps. Només així s’explica que el govern hagi promogut l’expansió dels seus poders i que aquests s’estiguin utilitzant per primera vegada ni més ni menys que contra la presidenta del Parlament, la segona autoritat de Catalunya. L’obediència ja no és voluntària.

Tant a Catalunya com a la capital de l’Estat s’ha demanat i justificat la imposició de mesures coactives contra el Parlament pel fet que s’ha situat -diuen- fora de la legalitat. És de suposar que ningú no pensa que imposant multes o sancions a representats del poble s’aconseguirà que el TC recuperi la legitimitat perduda. Com tampoc crec que ningú pensi honestament que convertir una confrontació de legitimitats en una batalla legal pugui conduir a cap solució de futur.

En efecte, s’ha arribat al punt d’equiparar les resolucions i acords del Parlament que qüestionen el marc constitucional amb l’aprovació de mesures contràries als drets humans. Com si el qüestionament de l’ statu quo legal pogués comparar-se amb la vulneració dels drets fonamentals. Apareix així l’altra gran font de legitimació sobre la qual es construeixen les democràcies occidentals. Drets humans i sobirania popular, amb les contradiccions inherents que es poden plantejar entre els uns i l’altra, i sense ignorar els dèficits que presenten ambdós conceptes, constitueixen el binomi fundacional dels sistemes polítics contemporanis.

El conflicte entre legalitat i legitimitat, de fet, té molt poc recorregut. Per molt que s’insisteixi a negar-ho, a l’estat espanyol s’ha esgotat el marc legal de convivència pactat el 1978. Com més aviat s’accepti, millor se’n podran gestionar les conseqüències. Convé acceptar, entre altres coses, que els tribunals no tenen més legitimitat que una assemblea legislativa, i que en la contraposició entre legalitat i sobirania popular s’imposarà aquesta última. Perquè en essència els Parlaments fan lleis, defineixen la legalitat, però no s’hi sotmeten -més enllà de normes de procediment o competència.

L’actual batalla legal evidencia, a més, que el Tribunal Constitucional ja no és un àrbitre neutral (base en part de la seua autoritat), sinó que ha esdevingut jutge i part, i fins i tot ha arribat a renegar arbitràriament de la seua pròpia jurisprudència quan afavoria Catalunya. Però posa també de manifest que es vol donar a la distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes un valor moral que no tenen. La sobirania popular i els drets humans són principis irrenunciables sobre els quals es construeix l’ordre democràtic. Però quin valor moral té la unitat d’Espanya?

En definitiva, la legalitat és l’últim baluard d’una unitat estatal que no pot basar la seua legitimitat en els principis de sobirania popular i drets humans. I molt menys es pot defensar la unitat a costa de sacrificar aquests principis en l’àmbit de Catalunya.