Sembla que darrerament la figura o l'obra d'Agustí Calvet Gaziel van guanyant consideració: Enric Juliana, Josep Massot, Jordi Amat, notes de redacció... han parlat de Gaziel, una mica arran de l'edició del llibre Tot s'ha perdut (RBA - La Magrana, 2013), un recull d'articles de Gaziel escrits entre 1920 i 1934.
Cal avisar, però, que a partir de la darrera data Gaziel experimentà canvis ideològics importants, especialment en un tema molt concret que avui té tanta actualitat: l'encaix o desencaix de Catalunya a Espanya.
Hi ha una sèrie de fets històrics, com la tragèdia de la Guerra Civil, el seu forçat i insospitat exili, el procés judicial sumaríssim a què hagué de fer front (que l'acusava de traïdor i separatista), la seva reclusió a Madrid durant una bona colla d'anys... que orienten de manera nova i decidida l'evolució ideològica de Gaziel.
El fet, però, és que tant el llibre esmentat més amunt (recull d'articles de Gaziel fins al 1934) com articles periodístics dels escriptors citats línies enrere, presenten Gaziel atenent gairebé només el seu ideari polític anterior a 1936. És del tot incontestable que l'escriptor guixolenc mantingué les opinions que apareixen en el recull d'articles del llibre en qüestió. Ara bé, des d'un punt de vista metodològic, en vista de la selecció dels articles recollits (selecció feta pel mateix Gaziel, que no va arribar mai a publicar) cal insistir en l'alerta sobre el fet que hi ha un altre Gaziel diferent i, fins a cert punt, contrari als postulats que havia mantingut fins al 1936 en relació al tema indicat de l'encaix de Catalunya a Espanya.
Abans de la Guerra Civil, podem afirmar de manera sumària que, en relació a aquell encaix, Gaziel defensava allò que avui alguns anomenen tercera via , una via que s'orientava per alguna forma de federalisme, maniobrat per l'ideal suprem del paniberisme, que havia d'acabar sobreeixint l'existència de l'estat espanyol i de l'estat portuguès. Per això, Gaziel considerava les veus noucentistes a favor de la independència de Catalunya com un escull, com una distorsió important en el camí d'assoliment d'aquell ideal.
Ja a El desconhort , text d'una conferència de 1944, Gaziel començà a desplegar artefactes literaris que indiquen certs desplaçaments ideològics (arguments que, de manera resumida, manté i repeteix, deu anys després, a Josep M. Cruzet -parlo de la Carta del 24/08/1954 a Josep M. Cruzet. Op. cit . p. 1713- i que ja insinuen posicions com la de la carta a Agustí Duran, que cito més endavant). Gaziel situa, ara, l'esperit o tarannà castellà als antípodes de l'esperit català, cosa que fa que el lector hagi d'acabar la lectura del text demanant-se i demanant-li, en conseqüència, al mateix Gaziel: bé, i doncs què?
A partir del anys cinquanta, en l'ideari de Gaziel es produeix ja un canvi de transcendència creixent: Gaziel va acabar expressant opinions d'un dramàtic pessimisme que s'allunyen de manera palesa de les anteriors. Ara veu que l'única oportunitat de salvació per al poble català no pot ser altra que la independència integral. Però la catàstrofe és que considera tal salvació com una solució inviable del tot, materialment impossible.
Això és el que expressa a Agustí Duran i Sanpere en una carta de 1951, publicada a l'obra catalana completa de l'escriptor guixolenc (Edit. Selecta, Barcelona. 1975):
"El plet entre Catalunya i Castella penso ara veure'l amb una claredat diàfana, després de tants anys d'haver-lo sofert damunt l'ànima i damunt les costelles. I això que crec veure tan clar és que no té remei.
"Només en tindria un: el més radical, el més absolut, el de la trencadissa màxima.[...] Bref : és un mal sense remei, perquè l'únic remei que té és un impossible". (Gaziel. Obra catalana completa . Edit. Selecta, 1970. Barcelona. p. 1724.)
El desconhort era encara la insinuació d'un balandreig ideològic del segon Gaziel que havia d'acabar decantant-se cap al pessimisme de la carta a Agustí Duran, i aquesta marcava una línia d'argumentació que mantingué fins als darrers anys de vida, tal com es pot veure també en una carta seva a Tomàs Tebé del mes d'agost de 1963 (op. cit . p. 1768), i que ara hom pot constatar tant en material publicat com en material encara inèdit.
En conseqüència, el lector actual de Gaziel no pot evitar de demanar-se, intrigat: i doncs, ¿quina tercera via podria haver promogut, avui, Gaziel, havent hagut de desestimar la que ell mateix s'havia escarrassat a defensar -i que, a la fi, va quedar en no res-, sabent, a més, que aleshores comptava amb un nombre respectable d'interlocutors (més enllà de polítics professionals) a l'altra banda, que ara no sembla pas que hi siguin?
