Jorge Lorenzo: “Aquest any he estat molt a prop de penjar el casc”

BarcelonaDemà s’acaba el Mundial de motociclisme i la cursa de València servirà per acomiadar no només la temporada. Per a Jorge Lorenzo serà l’última amb Ducati. El pilot encara està en fase de recuperació de la lesió al canell que es va fer a Alcanyís, quan va caure al primer revolt lluitant amb Màrquez .

Com es troba? ¿Estarà totalment recuperat?

La lesió ha evolucionat bastant bé, tenint en compte que des de Malàisia han passat pocs dies. Allà pràcticament no podia ni anar en moto, i per això estava a tres o quatre segons dels més ràpids... Aquesta lesió, per a algú que no vagi en moto, demana una immobilitat total durant sis setmanes i només han passat quinze dies... En el meu cas és diferent, però crec que estaré al 80-85%.

Què sentirà diumenge a la tarda quan es tregui la granota de Ducati per última vegada?

He estat molt desafortunat els últims mesos amb la lesió. M’he perdut moltes curses, i aquest no serà el final somiat que tenia al cap. Serà una mica agredolç, condicionat pel canell, però espero fer el millor resultat possible. Serà trist perquè han sigut dos anys molt intensos, plens d’alts i baixos, amb molts moments difícils i d’altres de molt feliços, com la primera victòria amb Ducati a Itàlia. És llei de vida i cal passar pàgina. Em sentiré trist per les relacions que he establert amb la gent de l’equip...

¿Sentirà alguna mena d’alliberament pel fet de deixar una moto que li ha portat tants maldecaps?

M’estimo més veure el got mig ple. Aquests dos anys han sigut més positius del que sembla. M’han fet canviar molt tècnicament perquè m’han obligat a sortir de la zona de confort. Tot plegat m’ha fet millor pilot, més complet que si m’hagués quedat a Yamaha. He demostrat que puc ser ràpid amb qualsevol moto, inclosa una de tan especial i difícil com la Ducati. Evidentment això ha sigut així gràcies a la feina dels enginyers, però crec que la meva aportació també ha sigut útil per convertir aquesta moto, segons diu molta gent, en la millor que hi ha actualment a la graella. Jo acabaré bé amb ells, malgrat tot. I els desitjo el millor, tot i que, com a rival seu que seré, espero que l’any vinent quedin darrere nostre.

Perdrà de vista Dovizioso com a company d’equip...

Mai li he donat gaire importància a tenir una relació genial amb els meus companys d’equip, sempre que sigui respectuosa. Però m’han sorprès algunes afirmacions seves en les quals mig m’atacava, perquè ell és així i mai no acaba de dir les coses clares. Les diu, però dissimula... La primera vegada no passa res, la segona, tampoc. Però la tercera em veig obligat a contestar quan ell ha intentat minimitzar amb la premsa, anant pel darrere, els meus resultats. Però jo sempre l’he tractat amb respecte i he aplaudit les seves victòries al podi quan ha calgut...

¿De l’experiència amb Ducati en té per fer un altre llibre, a vostè que li agrada tant escriure?

Més que per a això, per plasmar un exemple de voluntat, de persistència, i demostrar que amb treball i esforç tot és possible.

Ha estat a punt de penjar el casc, oi?

Hi he estat molt a prop, i la veritat és que és la primera vegada que algú m’ho pregunta, però sí. Va ser així. Després de la cursa de Le Mans, durant unes setmanes em veia més de vacances permanents que sent un pilot de MotoGP. Però després van arribar les victòries... i va canviar tot.

Quan va fitxar per Ducati sabia que pilotar aquesta moto no seria fàcil, i ara s’enfronta a un repte semblant, amb una moto que diuen que també és complicada...

Totes les motos són complicades. La Yamaha també ho era. No tots els pilots que agafaven aquella M1 anaven ràpid o guanyaven curses i campionats. Si no ho hagués sigut, Yamaha hauria guanyat tots els títols dels últims vint anys, i no ha sigut pas així... Cada moto és un món. La Ducati m’ha costat perquè és molt diferent de la Yamaha: cal frenar al més tard possible, obrir el gas més tard, creuar-la amb el fre del darrere... tot totalment oposat a la Yamaha. Potser amb l’Honda tot és més fàcil, o potser més difícil. Esperem que no!

¿La millor ensenyança de la Ducati ha sigut demostrar que vostè es pot adaptar a qualsevol moto?

Sempre ho he fet així, començant pel moment que vaig passar de dur una moto de carrer a una de curses... de la Derbi 125 a l’Honda dos i mig, a l’Aprilia, a la Yamaha MotoGP, també a la Ducati... i tocarà fer-ho ara amb l’Honda de MotoGP.

Ha guanyat curses amb totes aquestes marques, excepte amb Honda!

Sí! Vaig fer podis i segons llocs darrere del Dani, però no vaig guanyar amb aquella Honda, que no era oficial, sinó d’un equip privat. Espero que els podis arribin al més aviat possible.

¿Canvia la seva relació amb Márquez després de la caiguda a Motorland?

Jo separo molt el que passa a la pista, les diferències entre la manera que tenim els pilots de veure les curses, de la relació personal que puguem tenir a fora. I que a la pista haguem tingut malentesos no hauria d’afectar la relació personal, que continua sent bona i amb molt de respecte. Els dos sabem que l’altre és boníssim, i espero que continuï sent així.

Entre tots dos galls sumen 12 títols mundials en el mateix galliner. ¿Caldrà aixecar un altre mur al box, com va passar amb Yamaha?

Aquell mur va ser una cosa única i circumstancial que va demanar Rossi. I va funcionar bé, com van demostrar els èxits. Però no crec que això torni a passar en cap equip de MotoGP. Espero que tot sigui fàcil, cordial, amb respecte, i que l’un aprengui de l’altre.

Marc Márquez ho ha guanyat tot amb aquesta moto. ¿Com pensa convèncer els responsables d’Honda per fer valer el seu criteri a l’hora de posar-la a punt?

Normalment dos pilots de MotoGP competitius i ràpids coincideixen en això: difícilment els agraden coses molt diferents. Veurem què passa quan arribi el moment. Ara només penso en la cursa de diumenge amb la Ducati per fer el millor resultat possible, tot i que serà complicat. Segur que Honda tindrà la capacitat de proporcionar la millor moto als dos pilots oficials.

¿La primera victòria amb Honda trigarà tant a arribar com amb Ducati?

No ho sé, no en tinc ni idea. Això serà una conseqüència de fer les coses bé, de tenir velocitat, ritme i confiança amb la moto.

L’any vinent en farà 32. Si tenim en compte que Rossi en té 39... encara li queden, com a mínim, deu anys més a MotoGP, no?

O vint! Fa anys em pensava que als 25 o 26 plegaria... i encara soc aquí, amb 31. No saps mai com aniran les coses. Ara és quan m’ho estic passant més bé en el meu ofici.

Se’l veu més relaxat que mai. Ja no estavella els casc contra la paret del camió quan acaben les curses!

Potser és que a tu t’ho sembla! Les coses es veuen des d’una altra perspectiva. Assaboreixo més els moments bons i relativitzo els dolents. Ho celebro tot molt més, i soc molt feliç fent aquesta feina, independentment de les lesions, que són el pitjor.