10/09/2019

L'etapa que ve

3 min

1. Fi d’etapa. Hores abans de la Diada, el Tribunal Suprem anunciava que la redacció de la sentència està avançada i que serà comunicada als acusats probablement dins de la primera quinzena d’octubre. L’anunci s’ha fet en el marc de l’obertura solemne de l’any judicial. I jutges i fiscals han reiterat la legitimitat de les sentències judicials i l'obligació d'acatar-les. En una situació normal això s’hauria donat per descomptat. Si s’admet el dubte és perquè hi ha raons: quan un problema polític s’ha de dirimir en els tribunals perquè un govern incapaç de resoldre’l els hi ha transferit, la reputació de la justícia difícilment en pot sortir indemne.

En tot cas, el temps que anirà de la Diada a la comunicació de la sentència tanca el parèntesi que es va obrir amb la declaració simbòlica d’independència i l’aplicació del 155 i n’obre un altre en què, en expressió de Francec-Marc Álvaro, caldrà “assumir la complexitat incòmoda”. I això és el que es resisteixen a fer les diverses parts en conflicte –que no són només dues, malgrat que la simplificació sempre és una temptació en política, perquè dona vacances a l’esforç de pensar i alimenta la dinàmica de bons i dolents, en la qual ja no compten raons sinó acusacions i desqualificacions–. Aquests quasi dos anys de parèntesi entre el moment en què el Procés va topar contra la paret de l’Estat i la comunicació de la sentència del primer dels procediments judicials contra els protagonistes, ha estat un procés de digestió lenta de la realitat, que ha generat un estancament que des de fora de Catalunya es pot confondre amb una mena d’absorció del problema.

2. Negacionisme. A Madrid (i amb graus diversos al conjunt d’Espanya) els fets de l’octubre del 2017 van provocar un ampli rebuig, una profunda irritació i, en alguns moments, un cert temor. Però des de la primavera del 2018, quan es va veure que el Procés s’havia frenat i que l'amenaça no era real, l’opinió pública ha anat donant el problema per amortitzat. Evidentment la classe política –i la dreta en especial– ha buscat treure’n rendiment electoral, però sense obtenir grans èxits, entre altres coses perquè la por ja havia passat i, amb ella, la preocupació. Queden honors ferits, però ha desaparegut la sensació de perill. Això fa que s’instal·li una certa negació del problema. I sense el reconeixement del que passa és impossible afrontar-ho políticament.

I aquí entren en joc les pors de Pedro Sánchez, que amb el temps està demostrant que el seu sentit de l’oportunitat no va acompanyat del plus d’autoritat que determinades circumstàncies requereixen. Té massa por: mira constantment a la dreta i a determinats poders econòmics i mediàtics, i això l’acaba paralitzant tant a l’hora de negociar amb Podem com d’obrir una etapa nova a Catalunya. Sense 'auctoritas' i sense una majoria àmplia és complicat. Solució: un negacionisme que es mou entre el no passa res, l’apel·lació permanent a la Constitució i la pretensió de reduir el conflicte a un problema entre catalans.

Al cantó sobiranista, la consciència de la complexitat de la situació creix. Per això puja el conflicte d’interessos entre els diferents sectors. En aquesta lluita la paradoxa és que el sector tradicionalment moderat, en la seva confusió, busca la radicalització com a forma de supervivència de grup. ¿Hi ha un escenari possible per al dia després que no sigui la prolongació de l’estancament? Si després de la sentència, l’independentisme deixa constància de la seva força per l'única via que pot ser objectivable (i inqüestionable) –les eleccions–, el negacionisme es farà insostenible. I qui governi a Madrid haurà d’entendre que cal buscar la manera de teixir alguna cosa. Perquè l’apel·lació recurrent als drets fonamentals i universals dels uns i a l’imperi de la llei i la sacralització de la Constitució dels altres, no porta enlloc més que al soroll, la degradació i l’estancament.

stats