23/07/2019

De l’oportunitat al malson

3 min

1. Segona Transició. Pedro Sánchez va presentar a la sessió d’investidura un programa aparentment ambiciós amb la pretensió d’iniciar una segona Transició. És un objectiu ben racional –una altra cosa és que sigui raonable en el clima actual– perquè almenys des del 2014 el règim del 78 està esgotat i requereix una profunda renovació. I potser podria ser un marc per encarrilar el conflicte català, malgrat que Sánchez hi va passar de puntetes, fent seu el discurs que pretén que és un problema intern de Catalunya.

Les propostes de Sánchez marcaven una línia clarament reformista, en un moment en què tothom reclama reformes però no forçosament en la mateixa direcció. Si les reformes de la dreta, com vam veure amb el govern Rajoy, tendeixen a la redistribució de baix cap a dalt, les de Sánchez, almenys en la intenció, aspiren a la natural exigència democràtica de redistribuir de dalt cap a baix.

Tanmateix, la presumpta ambició del seu projecte de govern xoca amb el clima de recel que des del primer dia ha mostrat cap als seus potencials socis. Si la dreta li ha dit clarament i rotundament que no participarà del “pla Sánchez i la seva banda” –una frase repetida mil vegades per un Albert Rivera que cada cop és més a prop de ser un robot de màrqueting–, i ell no té cap confiança en els seus aliats potencials, a quina segona Transició pot aspirar?

Han passat tres mesos des de les eleccions. Sánchez en comptes de convertir la situació en una oportunitat, invitant Podem a fer un govern d’esquerres que podria ser referencial en un moment de repunt de la socialdemocràcia europea, ha preferit sembrar la confusió fins a l’últim moment esperant que Podem, esgotat, s’entregui els seus braços. I el que podia haver estat una investidura relativament il·lusionant per a l’electorat progressista s’ha convertit en un malson.

Veure Sánchez mendicant encara l’abstenció de la dreta (una abstenció a la qual ell es va negar –amb bon criteri– el 2016) era patètic. Com fou sorprenent que arrenqués el seu discurs apel·lant a un pacte d’estat per canviar el sistema d’elecció del president. No era només un ridícul intent de culpar la llei d’un potencial fracàs seu, era la malenconia del bipartidisme i la il·lusió de tornar-hi. El Parlament es controlava millor des del monopoli corporatiu del poder de PP i PSOE.

2. Por. De què té por Pedro Sánchez? De Podem, evidentment. Una organització marcada pel personalisme de Pablo Iglesias, en bona part responsable de la crisi que pateix un partit que des del 2016 ha anat baixant esglaons i ara sembla tenir l'última oportunitat abans de passar a la irrellevància. En la desesperació, la temptació del cop d’efecte és gran. De fet, el pas al costat de Pablo Iglesias ja ha descol·locat el president, a qui se li acaben les coartades per carregar sobre els altres la repetició electoral. ¿Dubta Pedro Sánchez de la seva autoritat per cohesionar el govern?

Té por, evidentment, de la qüestió catalana i del moment decisiu de la sentència del Suprem, i això el porta a tenir un ull posat en la dreta. Va dir que no s’havia d’haver judicialitzat un problema que s'ha de resoldre políticament, però no gosa actuar en conseqüència. Què farà quan la dreta i el seu entorn mediàtic tornin a desplegar els tambors de guerra?

En fi, quan Pedro Sánchez diu a Pablo Iglesias que està disposat a aguantar els costos de pactar amb ells, està reconeixent la pressió dels poders econòmics. De fet, Antonio Garamendi, cap de la patronal, va ser el primer que es va apuntar públicament a la repetició electoral.

Amb una majoria insuficient, Sánchez ha deixat passar el temps confiat que tot cauria del seu costat per art d’encantament. En lloc d’anar a una investidura ràpida amb una coalició d’esquerres, ha convertit el procediment en una picabaralla permanent. O govern a contracor o eleccions.

stats