Refundar

Si fundar és crear una institució, refundar és renovar-la quan amenaça ruïna física i espiritual. El PSC necessita una urgent refundació. Les tres desfetes encadenades en un any són l'expressió de la desorientació total en què es mou. El PSC va néixer d'un pacte entre un moviment d'esquerres amb pedigrí de catalanisme i la federació catalana del PSOE. En la fusió van pesar les enquestes que demostraven que el PSC tenia el glamur però el PSOE els vots. El resultat va ser un partit en què, per dir-ho fàcil, Sant Gervasi hi posava la imatge i el Baix Llobregat la maquinària organitzativa i la feina fosca. En conseqüència, van venir uns anys d'estabilitat política: Jordi Pujol anava acumulant majories a la Generalitat i el PSC als ajuntaments i a Madrid amb el PSOE. L'equilibri al si del PSC es va començar a trencar quan Maragall semblava ja en disposició de prendre el relleu del president Pujol. Fou el Congrés de Sitges de 1994 que va consagrar l'hegemonia del Baix Llobregat. Moguts els fonaments, el terratrèmol es va retardar fins a la crisi del primer tripartit i la posterior sortida de Maragall. Des de llavors, el PSC no ha fet més que comptar les víctimes i les destrosses i tapar les vies d'aigua amb cotó fluix.

Catalunya ha canviat de dalt a baix i el PSC no se n'ha assabentat. Mai el PSC havia fet una campanya electoral tan allunyada de la realitat catalana. Curiosament, quan ha volgut ser més realista -fets, no paraules- és quan el PSC ha viscut més als núvols. Els fonaments d'un partit són: una militància integrada en la societat, uns líders reconeguts que generin confiança, un perfil ideològic que l'identifiqui, un projecte que marqui la ruta, una capacitat d'innovació que no obligui a anar a remolc dels esdeveniments, i una ubicació clara en el país en què opera. El PSC no té res d'això. Només té una sortida: refundar-se. Ho va fer el PSOE a Suresnes, el 1978, per passar del vell socialisme de resistència a la moderna socialdemocràcia. El PSC té ara doble feina: renovar la socialdemocràcia a l'època de l'humanisme digital i trobar el seu lloc a la Catalunya post-autonòmica.