Relleus

Què se n’ha fet del concepte de responsabilitat política? Els ciutadans van votar perquè es formés una majoria de govern. Han passat quatre mesos i els polítics no han aconseguit posar-se d’acord. I ara s’ha de tornar a votar: com si fossin els electors els que s’haguessin d’adaptar als interessos dels polítics. ¿Com pot ser que els responsables d’aquest fracàs es tornin a presentar com si res? Hi ha cabreig, però en el fons tothom ho troba natural. Per què?

Principalment, per dues raons: perquè els ciutadans cada cop esperen menys dels dirigents polítics. I perquè estem davant de partits construïts sobre un model extremadament rígid, molt piramidal (el líder ho és tot) i en què impera el vell principi guerrista que diu que qui es mou no sortirà a la foto. Els nous partits, a més, han seguit, i fins i tot aguditzat, el model dels vells, amb egolideratges demolidors, que seguen tot el que creix al seu costat, com podem veure a Cs i Unides Podem. Hauria estat d’higiene democràtica que algú se n’anés a casa després d’aquest fracàs. Precisament perquè aquesta hipòtesi no estava en l’espai mental dels partits ha passat el que ha passat. Si haguessin tingut por de ser substituïts, haurien pactat.

A Catalunya, en canvi, s’ha obert el debat sobre el relleu de candidats per la situació dels principals líders independentistes: a la presó, pendents de sentència, o a l’exili. L’imperatiu legal que pot fer aviat impossibles les seves candidatures, l’impacte de tot el que ha passat i la necessitat de refer camí per altres vies fan que la renovació estigui a l’ordre del dia. El dilema és si s’opta per seguir donant reconeixement als lideratges del Procés, confiant que serveixi per mantenir viu el vot emocional i de protesta, o si es fa ja el primer pas cap a una altra etapa. Un dubte que pot esvair el Suprem, si la sentència arriba abans de les eleccions. La renovació s’imposarà per la força. En tot cas, a curt termini el relleu serà inevitable. ERC ja va adaptant les seves estructures a la nova situació: dos lideratges morals (Junqueras i Rovira) i dos d’executius (Aragonès i Vilalta). Més clar, l’aigua.