Terror i propaganda
L’objectiu de l’Estat Islàmic és sembrar el terror. I el terror és l’acció terrorista, però sobretot la propagació que se’n fa. La propaganda d’un cotxe bomba és l’ona informativa; quan es tracta d’execucions, els terroristes en controlen la difusió perquè tenen les imatges en exclusiva. Inevitablement, tots contribuïm a l’impacte dels fets. Informar vol dir donar els màxims elements possibles per saber el que ha passat. I les pulsions odioses dels que provoquen el terror i les emocions dels que l’han sofert són part de l’esdeveniment. El criteri principal ha de ser el respecte a les víctimes. Tot sent conscients que a la xarxa hi és quasi tot.
Però les imatges no s’han de fer servir per construir, a partir de la seva monstruositat, un enemic que no té res a veure amb els autors dels crims. El terror afavoreix, per reacció, absurds com el discurs del conflicte de civilitzacions (l’islam contra Occident) o com la idea d’una mena de gran islam unificat a la conquesta del món. Un cop més hem de recordar que el jihadisme ha matat molts més musulmans que membres de qualsevol altra confessió; que assistim a una guerra entre sunnites i xiïtes, i que la volatilitat del món àrab i musulmà genera aliances perverses en què els enemics d’avui eren aliats d’Occident ahir i alguns aliats d’ara financen els que ens ataquen. I hem de recordar també que pitjor que fer una guerra és deixar-la a mitges. Occident es va ficar en una guerra innecessària a l’Iraq i en una pseudoguerra a Líbia, no n’ha acabat cap de les dues i en el caos ha nascut l’Estat Islàmic.
Estem en la societat de l’espectacle, un sistema de codis de comunicació que ho converteix tot en mercaderia, també el terror. El morbo és rendible. No podem deixar d’ensenyar les atrocitats perquè són una informació necessària que es pot utilitzar per atemorir la gent o per fer-la reaccionar, per simplificar els problemes o per fer-los emergir en tota la seva complexitat. El tel que separa la informació de l’obscenitat és molt prim. Però molt de compte a limitar la llibertat d’expressió: se sap on es comença però mai on s’acaba.
