APUNTS AL NATURAL

L’escenari després d’un ridícul

A Catalunya són clara minoria els que pensen en la derrota sense contemplacions de l’independentisme

1. Maniobra. A Ciutadans li ha sortit el tret per la culata. La presentació d’una moció de censura contra el president Torra era una maniobra electoral tan grollera que ells mateixos s’han posat en evidència. Darrere l'operació no hi havia cap projecte polític, era simplement un gest de desesperació davant la previsible caiguda en l’espai electoral que, al seu dia, els va servir de plataforma per fer el salt a la política espanyola. La virtut de Ciutadans, si es pot dir així, és que l’estil de cabreig permanent que han convertit en marca de la casa no els deixa marge per a l’ambigüitat o la sofisticació. Tot és tan simple com els seus raonaments, sempre construïts sobre la lògica de l’amic i l’enemic. En aquest moment, l’enemic és el PSC perquè és qui els pot prendre més vots. I així, des de la primera paraula, la que havia de ser una moció contra Torra ho va ser contra Iceta, amb una descarada utilització electoralista del Parlament.

Tan obsessiva era la maniobra que els va sortir al revés. Si volien demostrar que hi havia un bloc unionista capaç d’amenaçar la majoria independentista, van quedar en patètica minoria. I d'això se'n pot deduir que hi ha altres formes de constitucionalisme que la fonamentalista que Ciutadans i el PP representen. És a dir, que a Catalunya són clara minoria els que pensen en la derrota sense contemplacions de l’independentisme.

Al mateix temps, la moció de censura ha confirmat el que ja s’estava veient als ajuntaments: que és possible teixir espais compartits superant la dialèctica en blanc i negre dels últims anys. Cadascun a la seva manera, comuns i socialistes, però també bona part de l’independentisme, pensen en una nova etapa en què s’hauran de fer apostes transversals i de la qual només s’exclouen el PP i Ciutadans, i per un temps, encara, els sectors de l'independentisme que segueix mantenint el discurs de l’acceleració: hi ha pressa. Els temps del poder –com ha explicat Christopher Clark– són complexos i més “en un temps d’esgotament del futur”. Què és la pressa en el nostre cas: la fantasia que accelerant farem una bola de neu que esclafarà tots els obstacles o la ficció necessària per mantenir la il·lusió encara que a risc de perdre bous i esquelles?

2. Eleccions. La moció de censura ens ha donat un mapa més possibilista per després de la sentència. Sentim a dir aquests dies que la sentència no agradarà a ningú: uns la trobaran massa dura, els altres massa lleu. Un raonament propi de quan es pretén que la justícia resolgui una qüestió més política que judicial. En tot cas, és fàcil palpar en l’ambient una certa ambigüitat: la voluntat de molts ciutadans d’expressar la indignació si la sentència és condemnatòria va acompanyada d'un desig –més o menys explícit– d’evitar trencar la vaixella.

L’últim invent del sobiranisme –el Tsunami Democràtic– és eloqüent: no té pares coneguts ni responsables que donin la cara. Denota així una inseguretat que no és la millor via per donar confiança als ciutadans. Mobilitzar des de l’anonimat és protegir-se i que se la juguin els altres. I transmet una sensació de por que no serveix precisament per animar el personal.

Tinc la impressió que la principal resposta a la sentència del judici pot venir a través de les eleccions del 10-N. Que són suports comptats. Sánchez, amb la repetició electoral, buscava no dependre del vot independentista i se’l pot tornar a trobar a la sopa. És probable que l’independentisme assoleixi un bon resultat per una mobilització del vot emocional –estem en temps d' emocràcia– i de vot testimonial; per demostrar, als que fa anys que proclamen la desfeta definitiva de l’independentisme, que segueix aquí i que s’hi ha de comptar. I això malgrat els que s'entesten en mantenir la ficció que l’objectiu està a l’abast, que són els que poden acabar esgotant el personal. El secret de la política està en els temps.