Polítiques del bon dormir

1. Rajoyisme. “No dormiria a la nit, com el 95 per cent dels espanyols, si hagués acceptat les imposicions d’Unides Podem per governar en coalició”. No és l’acudit d’un humorista de festa major, és la frase amb la qual Sánchez pretenia guanyar-se la comprensió dels ciutadans per haver tancat la porta a un govern d’esquerres. El bon dormir com a gran projecte polític. Tenen raó els que diuen que el rajoyisme és contagiós (o qui sap si és la forma que pren la impotència en unes democràcies encallades). Venen moments decisius. En comptes d’exercir un lideratge que permeti obrir vies de resolució dels problemes: parada i fonda. Per què? El mateix Sánchez ha dit que es tracta d’aconseguir uns quants vots més, com Rajoy en la repetició electoral del 2016. ¿I creu realment que el PP el farà president, com el PSOE va fer amb Rajoy?

Amb els nivells assolits per la frivolitat en aquesta legislatura llampec, és difícil no veure que la política viu una crisi que amenaça la democràcia. O, si es vol dir al revés, amb la democràcia desestabilitzada per les mutacions del capitalisme la política se sent impotent i es converteix en patètica comèdia. Quan fan falta figures amb autoritat per fer passos agosarats, sona la música de la por. Sánchez no enganya: el seu objectiu és “moure el vot no ideològic”. Potser és hora que revisem el concepte de classes mitjanes: ¿és realment una realitat social que estabilitza les democràcies o és un miratge que serveix per mantenir la població espantada i controlada mentre el sistema es degrada?

2. Malson. El que no ha fet Sánchez és explicar les vertaderes raons de la seva fugida de la investidura: que la promesa d’un govern d’esquerres que integrés el vot progressista era falsa, perquè només la plantejava perquè li votessin la investidura sense oferir res a canvi; que segueix amb l’obsessiva idea –incompatible amb un govern progressista– de buscar la complicitat de Ciutadans, malgrat l’aposta ideològica inequívoca de Rivera pel tripartit neoconservador; que el somni del retorn al bipartidisme genera monstres; i que, en la incapacitat de teixir una sortida política al conflicte català, prefereix entregar-se de mans i peus a la dreta quan arribi la sentència.

La decisió d’Errejón d’optar a les eleccions complica una mica més l’escenari. I augmenta el volum de les fòbies personals de l’esquerra: si eren dos els que s’odiaven, ara ja són tres. Els partidaris de les teories conspiratives veuen Errejón com un agent del PSOE per acabar amb Unides Podem. Em sembla que és més senzill: quan algú deixa un espai lliure en política sempre surt algú altre a ocupar-lo. Les pors de Sánchez i l’arrogància d’Iglesias han fet fracassar el govern d’esquerres. Errejón ofereix una bandera als electors indignats pel bloqueig d’Iglesias i per la manca de fiabilitat progressista de Sánchez. I probablement restarà vots a tots dos. L'única cosa segura és que si la dreta suma governarà, si l’esquerra suma no està clar.

¿I la política on queda, mentre el vent de la politiqueria ho arrossega tot? Sánchez era la referència de la majoria de ciutadans que esperen una sortida política al conflicte català, i amb l’excusa de la interinitat es posa a redós de la dreta. El govern socialista –gràcies a Teresa Ribera i Antxon Olabe– era l’únic que tenia un cert projecte de transició ecològica, i Sánchez no ha fet res per capitalitzar-lo. I per afrontar els mals auguris econòmics, Sánchez es parapeta darrere l’ortodòxia europea, ni un pas endavant. I així successivament. Per justificar la fuga de Sánchez hem sentit dir que aquesta crisi serà una oportunitat perquè els nous aprenguin a governar, que Sánchez garanteix que l’esquerra no es precipiti al buit i que –etern mite de la política– és al centre on es guanya i es governa. Però el centre es conquereix fent el ple dels teus. Si els tens tots, el centre et caurà amb escreix. I Sánchez ha frustrat l’electorat d’esquerres. El bon dormir pot acabar en un malson.