Les cartes eròtiques secretes d’una amant alliberada

BarcelonaParís, 2013. L’ambaixador francès Jean-Yves Berthault, que es troba a la capital francesa en període de descans entre dos destins professionals -després de tornar del consolat de Tànger, al Marroc, i abans de ser enviat al sultanat de Brunei, a l’Àsia-, accedeix a ajudar una amiga a buidar el soterrani del seu nou pis. A més de fer-li un favor, té la vaga esperança de trobar-hi algun moble antic o alguna andròmina interessant. D’entrada tot semblen deixalles... però en l’últim racó que inspeccionen els sorprèn trobar-hi una muntanya d’objectes apilats a consciència. A sota, una caixa que conté unes capses de conserva embolicades amb diaris vells.

Qui es molesta a guardar pots de vidre buits? Berthault sospita i obre la primera capsa. Al fons hi descobreix una cartera de pell, estil anys 40 o 50, amb unes inicials gravades en plata. “El cor em va començar a bategar. Era l’única cosa bonica del soterrani i vaig pensar: «Potser conté un tresor»”, explica a l’ARA via telefònica, des de París, on ha tornat a viure des que s’ha retirat. La va obrir emocionat. A l’interior hi havia dos feixos de cartes, un de gran i l’altre més prim. Immediatament opta per obrir el paquet gruixut i va de dret a buscar un remitent i una data: una dona i l’any 1929.

Una relació sense tabús

París, 1928. En realitat la primera carta que es conserva d’aquella misteriosa dona és d’un dissabte al migdia de fa vuit dècades. És una entusiasta nota al seu amant secret -i casat- per recordar-li “l’estona plena de passió” de l’última trobada i buscar una nova data per veure’s. Així comença una relació que s’allargarà dos anys, fins al 1930, i que ha quedat congelada en la correspondència que Berthault va rescatar i ha convertit en el llibre Mademoiselle S. Cartes d’amour(Gallimard), publicat el juny passat a França i que ara arriba a les nostres llibreries traduït com La passió de Mademoiselle S. (Edicions 62 / Seix Barral).

El lector serà testimoni de com els dos amants pugen ràpidament “graons en el vici” i passen de paraules apassionades a pràctiques sexuals més “perverses i anormals”, en diu ella. I les cartes, de retruc, que serveixen com a lectura autoestimulant i com a provocació per incitar la següent cita, es tornen molt explícites, atrevides i també desassossegades, per l’enamorament boig de la noia. De parlar d’“ardor”, “tocaments procaços” i d’una innocent “tofa” passa a descriure amb paraules més vulgars i carnals un gran ventall d’escenes sexuals, plenes de desig, fogositat i entrega, que inclouen sodomia, sadomasoquisme, dominació i, finalment, la participació de tercers en la relació.

Pocs detalls se saben de qui era la noia i el seu amant. Berthault s’ha encarregat que la identitat de la parella no sigui descoberta eliminant les pistes reveladores i canviant-los el nom: són la Simone -que era un dels noms més comuns a l’època- i el Charles. Perquè resulta que ell sí que va poder esbrinar qui n’era l’autora, gràcies a l’altre feix de cartes que va trobar al soterrani. “Eren datades de tres anys després, d’un altre amant; sembla que estava especialitzada en homes casats -ironitza el diplomàtic-. Allà hi havia cartes dels dos, perquè a vegades l’home tornava les cartes a la dona per evitar-li xantatges o faltes d’honor, i alguns sobres amb noms i cognoms”. Gràcies a un estudi genealògic va assegurar-se que la Simone no havia tingut fills ni hereus que poguessin reclamar els drets d’autor.

Així Berthault va tenir via lliure per publicar les cartes, que han estat autentificades per l’expert en autògrafs i documents històrics Frédéric Castaing. Va trigar un any a ordenar-les -la majoria no estan datades i s’havia de guiar per petits detalls, com el temps, un viatge, unes flors, etc.- i a escollir les 60 que han acabat conformant el llibre de les gairebé 200 originals. “Vaig tenir sort perquè a Brunei, com que és un país petit, tenia temps lliure”, recorda. I tan bon punt va posar un peu a França ja tenia una agent literària interessada a publicar-les. L’entusiasme ha estat general: ja ha venut la traducció a onze països (la majoria de llengües europees i també rus, japonès, romanès, etcètera) fins i tot abans que surti la traducció a l’anglès, també aquest gener.

Massa groller per a una dama

La passió de Mademoiselle S., lluny de descriure pràctiques immorals o excèntriques, és singular, a més de pel fet de ser real, perquè la Simone utilitza un “francès bonic, clàssic i impecable”, diu Berthault, i alhora un llenguatge que en l’època hauria sigut considerat ordinari i només propi d’un home de barriada. En canvi, segons el diplomàtic, la Simone era una dona educada que, com cita en alguna carta, treballava en una oficina i tenia una secretària. Enviava les cartes a l’amant a través del correu pneumàtic, un sistema de tubs d’aire comprimit que connectaven 120 oficines de correus de París i pels quals el document viatjava a un quilòmetre per minut; és a dir, era gairebé instantani.

En aquella època, les dones de classe baixa, que durant la Primera Guerra Mundial s’havien mobilitzat a les fàbriques i les granges, tenien l’encàrrec de fer créixer la natalitat (1,4 milions d’homes havien mort al front). Les de classe alta, en canvi, lluitaven per la seva independència. Era el final de les anées folles : “Als 20 hi havia una explosió de vida, característic de les societats de postguerra, on la gent que ha estat amenaçada s’adona que la vida és curta. I hi ha els primers signes d’alliberament de la dona. Es veu al llibre: una dona pot dictar fantasies a un home”, diu Berthault. Segons ell, la Simone devia tenir una biblioteca farcida de clàssics, però cap novel·la eròtica amb el seu nivell de procacitat. Creu que li sorgia de la imaginació i de les ganes incansables de retenir l’interès sexual de l’home. “Cada cop que proposa una nova aventura, sap que ell hi acudirà”, opina Berthault.

El llibre ofereix un retrat d’una dona alliberada sexualment, que gaudeix de totes les pràctiques i postures, però també és una dona que tem l’abandonament i per això se sotmet als capricis del seu amant, que aviat descobrirà que tenen a veure amb la porta del darrere, un camí mal vist a l’època. Ella l’incita a recórrer-lo plenament poc abans que la relació es trenqui. “Crec que la Simone li va descobrir al Charles qui era realment i ell es va espantar per haver anat tan lluny”, apunta Berthault. Tantes ganes tenia d’agradar al seu amant, la Simone, que en la relació posterior es convertirà en casta, religiosa i espiritual, a imatge i semblança del nou amant.

“El llibre es pot llegir com una novel·la eròtica, sí, però també com un document sociològic, sobre l’alliberament de la dona. I té el perfum de París als 20”, diu Berthault, que confessa “compassió i admiració” per la Simone, una dona avançada al seu temps que “hauria sigut una bona pacient per al doctor Freud”.