22/02/2015

Roger Pera: “L’endemà de consumir em deia: «Sóc el tio més tonto del món»”

4 min
Roger Pera al Teatre Aquitània, on interpreta Orgasmos amb Cristina Brondo. A la tardor traurà el llibre Exit i estrenarà un monòleg.

BarcelonaFa deu dies Roger Pera va tornar a Germ ans de sang. Va ser a Girona, en una funció de la gira, i no va poder evitar les llàgrimes. Feia un any gairebé exacte que havia deixat l’obra obligat per la seva addicció a les drogues, un problema que va transcendir a la llum pública i això el va esperonar a rehabilitar-se. Pera ha tornat al teatre per partida doble: també té en cartell a l’Aquitània la comèdia Orgasmos, on promet “donar la fórmula perfecta per aconseguir un orgasme deliciós”.

Has tornat al teatre. Com estàs?

Bé, amb ganes, però els canvis no són d’un dia per l’altre. Quan llegeixes que un actor dels Estats Units ha anat a una clínica de rehabilitació quatre setmanes i ja està perfecte, és mentida. Has de canviar coses de la teva vida, del teu tarannà, aixecar el peu de l’accelerador. I passar de 180 a 60 quan no hi estàs acostumat és un procés llarg. Però com a mínim allà la droga no és tan tabú, se’n parla obertament. Perquè no és una cosa que em passa a mi o al tio de la Mina. A cada illa de l’Eixample, de cada 100 persones 35 pateixen una addicció, a les drogues, a l’alcohol o al WhatsApp. Se n’ha de parlar perquè té solució, i la solució és parlar-ho.

¿Et va saber greu l’exposició pública del teu problema, quan el director Ricard Reguant va explicar-ho?

Va ser un moment clau. Crec que fer-ho públic m’ha ajudat. Tots els missatges, cartes, trucades que vaig rebre em van fer dir: “Tens un problema i l’has de solucionar, perquè ho tens tot”. El Ricard ho va fer perquè m’estima i ho va sentir així, i tot i que en el primer moment dius “No home no, Ricard”, al cap de tres dies ja pensava que allò em podia ajudar.

Què passa l’endemà d’allò?

Un moment de descans, de treure’t un pes de sobre, la motxilla plena de mentides s’ha obert i et sents millor, i no hi ha marxa enrere. Ja havia fet teràpies abans, però sempre ho feia per la família, per la feina, pels altres. Ara ho faig per mi. He posat en ordre una vida caòtica amb la dificultat que la meva feina és caòtica. És el que explicaré a Exit (Angle Ed.). El llibre és una catarsi, una teràpia. I si algun jove veu que la droga és una cosa capaç de robar-t’ho tot sense donar-te res a canvi, estarà molt bé. Les persones que tenim addiccions som molt semblants, siguis actor o ferrer: una autoestima baixa, ganes de satisfacció immediata i poca tolerància a la frustració.

També estrenaràs a la tardor Una nit amb el tio més tonto del món.

Jo no consumia cada dia. Hi havia un moment que ja no podia més i... l’endemà em deia: “Sóc el tio més tonto del món”. Sempre pensava això. Els primers dies els hi deia als terapeutes. Treure’m de sobre la culpabilitat és el que em costa més. El monòleg serà un repàs a la meva vida, amb un tio brillant que es va apagant i acaba despullat i plorant.

“He tingut infinites oportunitats per morir-me”, has arribat a dir.

El dia que va passar això de Germans de sang, el dia que toco fons, poso la ràdio i sento que Philip Seymour Hoffman s’havia mort. Lògicament, qui prova amb excés drogues o alcohol, o qualsevol cosa, té un peu a la mort. He vist l’infern de prop i crema. A mi m’encanta la vida.

T’ha pesat ser fill de?

N’estic content. No m’ha passat com al Jordi Cruyff, que li deien que era al Barça pel seu pare. A mi des de ben petit ja em demanaven, i sempre he tingut clar que sóc aquí perquè he treballat molt, amb passió i ganes. I sé que valc. No sé muntar un moble d’Ikea però tinc un cert talent, m’agrada i és la meva vida.

A Orgasmos et retrobes amb Cristina Brondo. Sou dos actors que vau despuntar gràcies a Poblenou.

A Poblenou no coincidíem gaire. Ens vam fer amics a Madrid, però no havíem treballat junts mai més. Jo ho vaig passar malament, al principi de Poblenou. Sempre he sigut tímid i d’anar a la meva, i que tothom et miri... Els quatre primers mesos no volia sortir de casa.

I va coincidir amb l’èxit de Germans de sang. Et senties una estrella?

En cap moment vaig tenir un subi dón. A casa ja havia viscut moments de molt èxit del meu pare i moments de passar-ho malament. El pare sempre m’ha dit: “Roger: paciència, constància i discerniment”. Tocar de peus a terra. Vaig començar en aquesta professió amb 8 anys fent doblatge i teatre al Romea, però no volia ser actor, volia estudiar dret o psicologia. L’èxit de Poblenou i Germans de sang em van fer replantejar el camí a seguir.

La feina t’ha costat renúncies?

No em penedeixo de res. Vaig ser dels primers nens que doblava, i tenia feina gairebé cada tarda. Agafava l’autobús a Mataró i anava a doblar. Amb 15 anys vivia sol a Barcelona. Sí que això m’ha portat certs problemes, perquè aquell nen s’ha alimentat sempre de la feina i que li diguin “que bé que ho fas”. Des de petit he buscat els afalacs, ser el millor nòvio, el millor germà, l’amic més divertit i màgic...

T’ha faltat el paper dramàtic?

Hamlet, sempre he volgut ser Hamlet. Però aquesta professió va lligada a la frustració. T’agrada tant tot que ho voldries fer tot. Jo ja fa temps que vaig abandonar això. No em puc queixar. Ara tinc ganes de viure la mitja vida que em queda, o més, compaginant la part personal i la part professional.

stats