Ull, nas, orella, mà, cervell i ‘savoir faire’
BarcelonaEn el seu funeral, ara fa un any, Josep Maria Castellet (1926-2014) va escollir acomiadar-se amb un poema de T.S. Eliot i inscriure un vers seu al recordatori: “Les paraules es mouen, la música es mou, només en el temps; però allò que només és viu només pot morir”. Josep Ramoneda -que ha substituït l’editor i crític literari a la presidència de Grup 62- recordava ahir aquestes paraules per portar-li la contrària. Si bé Castellet es reivindicava “només com un home”, deia Ramoneda, l’homenatge oficial que se li va retre al Teatre Romea va servir per just el contrari: situar a l’alçada que mereix “un dels grans de la vida cultural i col·lectiva, que va enfortir els trets fonamentals d’un país estructurat”, va arribar a dir un conseller de Cultura, Ferran Mascarell, emocionat, que el considera “un element consubstancial de la vida cultural dels que hem viscut en els darrers 60 anys”.
Ramoneda va afirmar que el director literari d’Edicions 62 durant més de tres dècades va dotar la casa -i, en aquella època de mancances excepcionals, per extensió tota la cultura- d’un fons literari “coherent, distingit i ambiciós”. Una manera de definir l’home que se sentia retratat pel catàleg que havia construït: “L’ofici ets tu mateix”, havia escrit. A més de ser “una peça clau de la política cultural sense haver exercit mai un càrrec púbic”, el filòsof va defensar que es tractava d’un gran escriptor i que, com a editor, sabia “detectar els punts febles d’una obra” i tenia un do per “saber tallar” que ja voldria Hitchcock.
Malgrat que el mestre reivindicava amb murrieria que els homenatges que havia rebut no eren per a ell sinó per a “un grup de gent dels quals sobresortia per l’alçada” (feia 1,85 metres), els que ahir van glossar la seva figura des de l’escenari van descriure la sensació que l’escriptor se’ls escapava de les mans. “Inabastable”, repetien el filòleg i crític Jordi Amat, el conseller Mascarell i l’editora alemanya Michi Strausfeld, que va retratar profusament la dèria de Castellet de connectar-se amb les idees i els debats europeus, asfixiat per la mediocritat de l’època.
També van destacar el seu paper de crític de referència de l’avantguarda literària, de “catapultador” del boom llatinoamericà i de vincle de la literatura catalana amb la modernitat -enumerava Amat-, a banda de la seva aportació de capital humà al sistema literari del país com a portaveu d’una generació que faria un “trencament, ètic, estètic i ideològic contra el sistema pútrid del passat immediat”. Tots els fronts que obria demostraven la seva “llibertat d’esperit”, recordava Amat, des d’aquell provocador “Hoy en España no se escribe ” que va deixar anar amb només 25 anys.
Davant d’un centenar llarg de persones, entre les quals hi havia, a més de familiars, els editors Jorge Herralde, Àlex Broch, Joan Milà i Glòria Gutiérrez, els escriptors Rafael Nadal, Carme Riera, Maria Barbal i Robert Saladrigas, i personalitats com Xavier Rubert de Ventós i Muriel Casals, ningú es va poder estar de destacar la ironia, el magnetisme, els dots de seductor i un talent innat per comprendre l’altre. “Inconformisme, capacitat teòrica, compromís, seriositat desmenjada”, afegiria Mascarell. En van donar fe alguns dels vídeos projectats i les lectures triades. L’actriu Àngels Bassas va llegir Carles Riba, Mercè Rodoreda i Gabriel Ferrater. I l’actor Joan Carreras va interpretar quatre textos escrits per Castellet amb un sentit de l’humor excepcional. En un, hi descrivia què requereix l’ofici autodidacte de director literari, en resum: un ull (per llegir originals i captar les mentides dels autors), un nas (per flairar l’aire del temps), una orella (per escoltar tot el que es diu referent a l’ofici), una mà (esquerra i sensual) i, finalment, un cervell com una esponja i un savoir faire sensual.
