18/04/2015

L’estat turc s'aferma en la negació

2 min

Semblava que aquell dissabte, 6 de setembre del 2008, albirava l’inici d’una reconciliació difícil, però possible. A l’estadi Hrazdan d’Erevan les seleccions nacionals armènia i turca jugaven un partit dels preliminars del Mundial de futbol del 2010. La presència a la tribuna dels presidents armeni i turc no generava gaires esperances, ans al contrari. Els sectors més radicals i dolguts de la República d’Armènia i de la diàspora ho veien com una farsa. L’anomenada diplomàcia del futbol va fracassar, i el marcador de l’estadi Hrazdan va assenyalar la victòria de Turquia per dos a zero. Ja el març del 2005, a deu anys de la commemoració de l’extermini, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, va proposar la creació d’una comissió conjunta turca-armènia per investigar el que per a Istanbul són “els fets del 1915”. Armènia no ho va acceptar per la falta de garanties sobre els testimonis, arxius i fons documentals, tenint en compte que els fets van passar en territori turc. Els mitjans oficials turcs parlaven de 200.000 víctimes, màxim 600.000; Yusuf Halaçoglu, director de l’Acadèmia d’Història Turca, publica un dictamen polèmic: haurien mort uns 56.000 armenis, dels quals només 10.000 haurien sigut realment assassinats, mentre que considerava versemblant la mort violenta d’uns 500.000 turcs a mans dels armenis. Aquesta tesi mostra la necessitat de l’estat turc de mantenir la negació del genocidi com a element clau del seu imaginari nacional.

Amb tot, sectors de la societat civil turca no es resignen i engeguen el seu propi procés de reconciliació. El 2010 neix el manifest Rèquiem, que reconeix l’extermini i aconsegueix desenes de milers de signatures. És un èxit d’intel·lectuals com l’historiador Taner Akçam, un dels primers que donen fe del genocidi. El 2011 es publica el llibre Speaking to one another en anglès, armeni i turc, que representa la primera iniciativa conjunta de catarsi, i que recull el testimoni de 35 armenis i de 13 ciutadans turcs sensibles al que va significar el genocidi.

Però la desconfiança mútua no ha acabat mai d’esvair-se. El professor Baskin Oran, partidari de la reconciliació, acaba refusant el mot genocidi perquè la societat turca no se senti estigmatitzada i humiliada. Aquest sector conciliador-equidistant s’estima més parlar de “matances” i d’“excessos”. L’esperit negacionista de l’acadèmic Halaçoglu -finalment destruït el 2008, precisament poc abans del partit de futbol- continua gravitant fins i tot damunt dels turcs de bona voluntat. Turquia no vol veure’s a si mateixa, ni als ulls del món, com un país criminal. Encara que hagin passat cent anys.

stats