Llistes negres

La llum verda a la directiva que protegeix els 'whistleblowers' és una gran notícia

Un nom en una llista. Una circumstància aparentment trivial, que pot resultar crucial, providencial o funesta. Spielberg va immortalitzar La llista de Schindler quan va recrear la gesta de l’empresari alemany que va salvar 1.200 jueus d’una mort segura sota el pretext de reclamar-los com a operaris per a la seva fàbrica.

Hollywood (la Fàbrica de Somnis) va ser, per contra, escenari d’una persecució infame de les persones incloses en les “llistes negres”, promogudes pel senador McCarthy. El Comitè d’Activitats Antiamericanes les sotmetia a la prova del cotó fluix d’un patriotisme de pensament únic. El detonant va ser l’interrogatori a què van ser sotmesos els Deu de Hollywood. Es van negar a respondre sobre la seva afiliació al Partit Comunista o al Sindicat de Guionistes i els van empresonar per desacatament. Consideraven l’escrutini, intrínsecament, una violació dels drets a la llibertat d’expressió i la lliure associació (reconeguda per la Primera Esmena). Durant la sessió, el guionista Dalton Trumbo va denunciar el començament als EUA d’un “camp de concentració per a guionistes”. Un mes després de la compareixença, una pila d’executius i distribuïdors del negoci del cine van signar la Declaració Waldorf, en què acordaven acomiadar o suspendre de la seva nòmina sense compensació i no tornar a contractar cap dels deu fins que abjuressin de la seva (suposada) militància.

El vell Kirk Douglas ens prevé, lúcid: “En aquells anys de paranoia l’enemic eren els comunistes. Ara, ho són els terroristes. Els noms canvien, però la por roman”

L’onada expansiva va afectar a tothom que es negués a delatar els seus companys. Alguns van cooperar amb entusiasme, d’altres a contracor davant l’amenaça de la presó o l’exili. La por és un excel·lent esperó per al col·laboracionisme. Perdre la feina o l'estatus van ser amenaces prou fortes per a alguns, com Elia Kazan. Tristament, “el pitjor de l'esquerra americana és que va trair per salvar les seves piscines”, digué el també director Orson Welles, que sempre s’hi va resistir.

L’ostracisme va destruir vides i carreres i va ensorrar el capital social del món intel·lectual i artístic. La major part eren noms consagrats perquè la ràtzia tenia ànim exemplaritzant. Molts dels arraconats van seguir vinculats al cinema en ocupacions subalternes. Els guionistes, operaris de la paraula que no sabien fer res més, ocultaven la identitat sota pseudònim i feien de negres literaris. Un dels principals revulsius va ser la rehabilitació pública de Dalton Trumbo per part d’un jove Kirk Douglas. L’actor i productor li va reconèixer l’autoria, com a guionista, en els crèdits d’ Espàrtac. No podria haver triat trama més èpica per a aquest gest honorable: la història d’un gladiador que, al capdavant d’un exèrcit d’esclaus, va fer trontollar el sistema productiu de la Roma imperial i va posar en evidència la feblesa moral d’un règim caduc. El rodatge (a Espanya) acumula anècdotes increïbles. Entre altres curiositats, els esperpèntics requisits de Franco per cedir tropes de l’exèrcit per a escenes bèl·liques: que no morís cap soldat (orgull made in Spain) i un pagament en efectiu a l’organització "benèfica" de la seva dona. L’autor del relat original, Howard Fast –condemnat, ves per on, per negar-se a revelar noms de membres i simpatitzants del Comitè d’Ajuda als Refugiats Antifeixistes Espanyols–, va publicar el llibre al seu garatge, després que sis editorials rebutgessin l’obra d’un empestat.

Professionals reconeguts s’aboquen a l’exclusió, una mena de mort civil per inanició, pel fet de denunciar la corrupció. S'aboquen a vendre polseres per internet, literalment

Douglas no era un activista, però va assumir el risc en un context delirant en què regnava la culpabilitat per associació. La seva decisió va ser un colofó espontani de fer el que, en consciència, era correcte. La Caça de Bruixes es va anar esllanguint perquè d’altres, com Preminger, van seguir aquesta estela amb accions paral·leles, fusió de decència i pragmatisme. La integritat pot ser contagiosa. La maquinària, ben greixada, va mantenir la inèrcia fins al ridícul: Trumbo no va poder recollir cap dels seus dos Oscar i l’autoria del premiat guió de Vacances a Roma no es va fer pública... fins el 2011! El vell Douglas ens prevé, lúcid: “En aquells anys de paranoia l’enemic eren els comunistes. Ara, ho són els terroristes. Els noms canvien, però la por roman”. Els ismes es multipliquen. Incombustible, confia en l’esperit revolucionari que recorre el planeta, “amb multituds sense dirigent expressant-se a l’uníson i posant en qüestió estructures de poder aparentment inexpugnables”. És el que va fer un líder natural, sorgit de la massa insurrecta, al qual una gernació hi va unir la seva veu. “Junts, tots eren (o som) Espàrtac”. Sovint, la repressió superposa inconformismes. Als camps d’extermini també hi van ser executats milers de comunistes, de republicans o d’homosexuals de les llistes roses, fitxes de la República de Weimar caigudes en mans dels nazis. La persecució a la dissidència és allargada. El personatge de Cras, capità de les legions romanes en el film, reconeix que “de totes les ciutats i províncies tenim llistes de deslleials”. Ara i aquí, les persones alertadores de corrupció s’arrisquen, per “deslleials”, a l’assetjament i l’aïllament professional; des de l’acomiadament o l’expulsió a la feina precària. Professionals reconeguts s’aboquen a l’exclusió, una mena de mort civil per inanició, pel fet de denunciar. A vendre polseres per internet, literalment. Els efectes son demolidors per a l’individu i letals per al sistema, que normalitza un apartheid laboral per a desafectes. La llum verda a la directiva que protegeix els whistleblowers és una gran notícia, ja que obliga els Parlaments dels estats a fer-ne la transposició en el termini de dos anys. Donar veu i confiança als alertadors és cosa del legislador, però plantar cara a la hipocresia, la indiferència i la complicitat és a l’abast de tothom. Bertold Brecht va ser l’onzè citat pel maccarthisme amb els Deu de Hollywood; ell va optar per declarar el dia abans de fugir cap a Europa. Va mofar-se de l’interrogatori d’un tribunal, com tants n’hi ha, digne del Planeta dels simis i va desvelar la feblesa de tot sistema que tem els esperits lliures: “Desgraciat el país que necessita herois”.