Els carrers no són "sempre nostres"

Vaig escriure aquest article a l'arribar a casa després de viure al carrer una de les "manifestacions" més desconegudes i alhora emocionants d'aquest últims mesos.

A la plaça Nova, davant de la catedral, ens vam aplegar dimecres un nombre força gran de persones al voltant d'uns simulacres de tombes de cartró amb 55 noms propis: els dels sensesostre que han mort en l'anonimat durant aquest any. Eren homes i dones que vivien als carrers de la nostra ciutat i als quals unes quantes associacions que ens dediquem a acollir-los vam voler retre un homenatge.

L'acte, de gran emotivitat, amb cants d'un cor, acompanyaments musicals, silencis i parlaments, va tenir el seu moment més intens quan s'anaven anomenant un per un cadascun dels que recordem, mentre un company dels homenatjats anava dipositant una rosa davant del seu monument. Noms i edats que ens fan pensar. El deteriorament de la gent que viu al carrer sense desitjar-ho fa que tinguin una mitjana de vida molt inferior a la dels altres ciutadans de casa nostra. Copio del manifest que hi vam llegir: "Avui omplim la Plaça de la Catedral amb 55 noms que volem que es recordin, i que pertanyen a homes i dones que vivien o han viscut als carrers de Barcelona. Són defuncions que ens omplen de tristesa, de contradicció i d'indignació. Sabíeu que, de mitjana, els barcelonins i barcelonines viuen 82 anys i que les persones que avui recordem han viscut 26 anys menys?"

Aquesta tarda, immersa entre la gent que vivíem aquell moment amb llàgrimes als ulls –sobretot els que com jo coneixíem alguns d'aquests homes i dones– no podia deixar de pensar en moltes de les coses que en les circumstàncies que estem vivim em preocupen i fins i tot m'indignen. Per una banda, la invisibilitat d'actes com aquests, que passen desapercebuts per a la majoria mentre la violència d'uns quants que cremen contenidors són imatges que recorren les televisions de tot el món.

Però, d'altra banda, el problema de fons que du a situacions límit tanta gent que viu al carrer a la nostra ciutat. Com recullen els mitjans: "A Barcelona unes 1.200 persones viuen literalment al carrer i estan exposades a molts riscos: al fred, a la calor, a la violència i les agressions, a la soledat i a la pèrdua del seu entorn de suport".

Crec que he pogut demostrar en moltes ocasions com m'estimo Catalunya i el meu patiment per la situació actual. He cridat amb les multituds amb l'eufòria col·lectiva dels que voldríem canvis importants en la política i la societat, i fins i tot he fet meu el crit d'"els carrers seran sempre nostres". Però avui, recordant aquests 55 sensesostre morts en solitud, he estat pensant en les prioritats que s'haurien d'arreglar per a aquells que veritablement són els que pateixen als carrers. Les administracions haurien de prioritzar aquests greus problemes de les nostres ciutats, i els ciutadans no ens hauríem de quedar tan tranquils davant d'una legislació injusta sobre l'habitatge, que és inaccessible per a una gran majoria. Són les conseqüències d'aquest capitalisme liberal que enriqueix uns quants davant d'una majoria cada vegada més gran que viu al llindar de la pobresa, i que acaba sovint en la marginació dels sensesostre.