La metamorfosi

L'independentisme clamava per una democràcia de qualitat i va fer la DUI

El gran i longeu pensador Bertrand Russell va dir que “el problema del món és que els estúpids se senten segurs i són arrogants mentre que els intel·ligents estan plens de dubtes”. Russell sabia que com més superficial és el nostre coneixement d’un problema complex, més senzilla ens sembla la solució.

La simplificació per falta de coneixement és, esclar, un fenomen que ens afecta a tots. Per això els problemes dels altres normalment semblen més senzills que els nostres. També és la lògica que hi ha darrere les paraules dels Beatles: “Quan era jove, molt més jove que avui, mai vaig necessitar l’ajuda de ningú” ('Help!'). En el matí de la nostra vida tot sembla clar, mentre que al vespre abunden les ombres.

També és el motiu pel qual tertulians del nostre país opinen amb contundència sobre tots els problemes sota el sol alhora que els especialistes dubten i matisen. Azaña ja apuntava: “Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

Si a tot això hi sumem una bona dosi de cinisme, també tenim l’explicació de per què hi ha una gran distància entre el que alguns líders polítics diuen quan no tenen poder i el que fan quan sí que en tenen.

Perquè, allunyats del poder, totes les preguntes tenen resposta i tots els problemes una solució. Però un cop al poder, cada decisió té una conseqüència negativa difícil d’explicar als propis, cada afirmació va acompanyada d’un llarg escrutini i cada acció té un impediment pressupostari.

És per això que no haurien de sorprendre les transformacions d’alguns quan passen de la banqueta al camp de joc.

És molt més fàcil ser amable, idealista i coherent quan no es gestiona poder

Els exemples són més nombrosos que els arbres als Pirineus. Ada Colau ha passat de voler aturar els desnonaments i la vella política a només opinar sobre el Procés. Pablo Iglesias ha transitat de prendre possessió del seu escó europeu anunciant que limita el seu salari a 1.500 € al mes a comprar-se una casa de 260 m 2 amb dues piscines i casa de convidats. Tot, en menys del que un triga a memoritzar 'La Internacional'.

L’exemple més impressionant i potser més profund el trobem a Catalunya, on hem vist com el moviment independentista ha passat en pocs anys de ser un fenomen minoritari a dominar la política catalana, de no tenir poder a tenir-ne molt. Aquest curs ha produït una metamorfosi profunda i segurament permanent del moviment sobiranista.

De la revolució dels somriures i el “No anem contra ningú” (Romeva, Carretero i altres) al “Els dirigents del PSC” són uns “miserables, pocavergonyes i repressors” (Elsa Artadi, 13 abril, tuit esborrat posteriorment), als crits enfadats de “Vergonya!” (Pilar Rahola) i a definir el PSOE per la calç de Lasa i Zabala (Gabriel Rufián).

S’ha passat de voler fundar la Dinamarca del Mediterrani a aprovar una llei bàsica de la república que no inclou la independència del poder judicial des del minut zero. Del nou començament a presentar com a candidat a president qui va acompanyar als jutjats l’Oriol Pujol, en Jordi Turull.

De l'afirmar-se exquisidament pacífics a l’abominable i fraguista “Els carrers sempre seran nostres” d’alguns independentistes; al “Necessitem una preparació” com a resposta a la petició d’“ensorrar l’economia i paralitzar l’Estat” (Quim Torra al 'FAQS' del 23 de març, minut 61) i a descriure les pintades amenaçadores a casa d’un dirigent polític com “una altra manera de fer política” (24 d'abril, CUP).

D’un moviment que clamava per una democràcia de qualitat a una DUI. Del "PSOE=PP" a donar suport al PSOE en contra del PP.

Perquè és molt més fàcil ser amable, idealista i coherent quan no es gestiona poder. És molt més fàcil criticar la Transició, la democràcia espanyola, l’Audiència Nacional, l’autonomisme i el peix al cove quan un no ha tingut ocasió de prendre decisions reals o actuar més enllà de la denúncia i la protesta.

Governar sense acritud i mantenir la coherència sempre és difícil per a tothom i, per tant, és de gran importància respectar els governants que miren de governar amb eficiència i responsabilitat alhora que critiquem la hipocresia, el cinisme i intentem liquidar la corrupció.

A la resta d’Espanya falten grans reformes i els líders de l''statu quo' han demostrat enormes limitacions en termes de capacitat, preparació intel·lectual i virtut. Sí, però a Catalunya també, i el mal aliè no pot ser una justificació del propi.

En aquest musical, els catalans hem demostrat tenir una classe política equivalent a la resta d’Espanya en temes d’honestedat i eficàcia. Recordem amb esperança, però, que els problemes polítics no són una maledicció faraònica a la qual cal sotmetre’s, sinó el resultat de dinàmiques que en última instància depenen dels votants i, per tant, de nosaltres. Intentem, doncs, ser més respectuosos amb els assoliments aliens i més prudents amb les propostes pròpies.