El discurs d'ahir del president de Síria, Baixar al-Assad, va sonar vell. Va ser com una tornada enrere a l'inici de les revoltes àrabs, ara fa un any, quan els dictadors ja deposats -Bel Ali, Mubàrak, Gaddafi- reprenien arguments que semblaven trets tots del mateix manual macabre. Al-Assad va parlar de conspiració estrangera, de terroristes amb intenció de desestabilitzar i, potser el més greu, va negar qualsevol implicació en el bany de sang que viu el seu país. Com a Tunísia, Egipte o Líbia, ningú no es creu les seves visions i el procés de reforma que va prometre ahir i que hauria de culminar en eleccions lliures ja l'havia anunciat fa uns mesos i mai no s'ha arribat a fer efectiu. Al-Assad fa tard, el temps de la via política se li ha acabat i el to agressiu, bel·licista, que va fer servir -amb referències a un puny de ferro incloses- tanca la porta definitivament a qualsevol opció de diàleg. El problema, ara sí, ja és ell mateix. L'oposició siriana ja no espera res més que un calendari que fixi quins seran els seus últims dies al poder.
