#QUÈDIUQUEQUÈ?

“Por el pitorro grueso”

Aquesta setmana ha quedat ben palès que l’ATM no està per brocs. A l’hora de triar noms per a les noves targetes de transport metropolità, amb el debat del bilingüisme i la immersió a l’ordre del dia, el trio la-la-la (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i AMB) ha optat per una solució que no posi en perill la convivència: un nom en anglès i tots contents.

Per si no en teníem prou amb la invasió de la roba casual, ara ens hem de menjar amb patates la T-Càsual (per anar bé, hi haurien de posar un accent; ah, però, esclar, no l’hem de catalanitzar, que, si no, adeu concòrdia). En català (i en castellà!), ara com ara, casual no vol dir esporàdic, sinó imprevist. Un guany casual no arriba de tant en tant, sinó per sorpresa.

Fins ara, sempre amb la pau social com a bandera, es buscaven solucions que fossin igual en català que en castellà. Ara ja ni això val. El súmmum de la perfecció és que també siguin convergents amb l’anglès ( Hello, tourists! ). I, si cal, les fem convergir amb calçador. No ve d’aquí. Bé, ara que hi penso, el procés deu haver sigut al revés: “Com en dirien en anglès d’un usuari que només utilitza el transport esporàdicament? Casual? Ah, que bé, també és com ho diem en català i en castellà. Quina sort! Tothom ho entendrà!” “I, mira, per al que va habitualment amb transport públic tenen usual, que també coincideix amb el nostre usual! No m’ho puc creure!”

Ep, no ens embalem, potser només ha sigut un descuit i en cap cas hi ha hagut servilisme lingüístic. És que de vegades soc malpensada i les dic una mica pel broc gros. Em deu agradar la brotxa grossa, com he llegit algun cop. Per exemple, el Gremi de Tallers de Barcelona ha presentat unes al·legacions a la zona de baixes emissions en què demanen “que s’agafi el bisturí i no la brotxa de campir que suposa la classificació dels vehicles en funció de la normativa Euro”. Ja dic d’entrada que acabo de descobrir que existeix un pinzell anomenat brotxa de campir. És com la brotxa que es fa servir per escampar l’escuma d’afaitar però amb mànec llarg i molt més grossa. D’acord que brotxa, malgrat que fa poc més de cent anys que la utilitzem, ja l’hem feta nostra i surt a tots els diccionaris, però no cal que també importem els sentits figurats que hi van associats. “Humor de brotxa grossa”, “escriure amb brotxa grossa”, “fer servir la brotxa grossa per riure’s d’algú”, etc. segurament no s’entendrien sense el castellà al cap. En aquests casos, recórrer al broc gros pot ser un encert. Només cal haver begut del càntir pel broc gros o d’un porró amb el broc massa gros per adonar-se que no és gaire prudent, tot i que molt divertit.