L'inspector que volia un sol poble
Enmig de l'allau de novel·la negra nòrdica que va provocar la trilogia Millenium del malaguanyat Stieg Larsson, i que no sembla que doni encara -ai!- símptomes d'esgotament, abunden els inspectors de mitjana edat, sorruts, que mengen malament i són melangiosos: se'n recorden de la febre Wallander? El pare de tots ells és Martin Beck, l'inspector fred i taciturn que va parir el matrimoni suec Sjöwall-Walöö (els mestres de Larsson) i d'ell en descendeix Erlendur Sveinsson, l'inspector que protagonitza les novel·les de l'islandès Arnaldur Indridason.
Hivern àrtic (La Magrana / RBA) n'és la quarta que podem llegir en català, i encara en queden cinc més per traduir. Carreguem-nos de paciència, doncs? Sí i no. Qui busqui acció trepidant, girs bruscs de la trama o un mort cada cinquanta pàgines, que no s'acosti a aquesta sèrie. Qui estigui familiaritzat amb Islàndia i amb el seu paisatge descomunal pot ser que estigui més preparat per afrontar la manera de narrar, tranquil·la i plena de meandres, d'Indridason. Una mica massa prolixa? Potser sí: hi ha unes quantes trames secundàries que no acaben d'aportar prou a la història principal, i que despisten, però, un cop s'acaba la lectura, les peces juntes diuen molt més del que semblava que estaven dient per separat. En temps de novel·les previsibles i personatges plans, no és un mèrit petit.
El cas policíac que fa arrencar l'acció ens ressona estranyament aquests dies d'exaltacions patriòtiques múltiples: un nen de deu anys, fill d'una immigrant tailandesa, és apunyalat en sortir de l'escola. ¿Es tracta d'una baralla entre companys de classe que ha acabat malament? ¿D'una venjança del professor de gimnàstica, molt poc amic dels estrangers que vénen a "envair Islàndia"? ¿D'una víctima del veí de replà, amb suposades tendències pedofíliques? ¿D'una vendetta particularment cruel entre bandes de traficants de drogues? A poc a poc, i servint-se només d'interrogatoris que són converses més o menys allargassades amb els amics del nen i amb els professors de l'escola, l'inspector Erlendur (que vol dir estranger ) s'anirà topant, una vegada i una altra, amb el tema de la integració dels immigrants en la societat islandesa: com que és una cultura molt petita, se sent amenaçada, i està molt preocupada per la llengua en què parlen els fills dels immigrants i per quins elements culturals han d'aprendre per sentir-se islandesos. Hi ha reflexions que aquí ens fan morir de riure, com la preocupació sincera que demostra un dels personatges perquè "a casa dels immigrants, parlen en la seva llengua". Hi ha un altre element més que curiós: l'inspector està obsedit amb els anglicismes que deixen anar els seus dos ajudants, i els corregeix, enfadat, perquè no entén com és que no s'expressen en islandès. Els sona d'alguna cosa?
El millor de la novel·la és com aconsegueix imbricar el paisatge i el caràcter dels islandesos en la trama investigadora, i com elabora un discurs de tolerància i inclusió que no és ni paternalista ni benintencionat. L'elevadíssim índex de suïcidis, les desaparicions de gent enmig de la natura a causa d'unes condicions climatològiques extremes, l'alcoholisme, la drogoaddicció, les famílies desestructurades, la presència quotidiana i aclaparadora de la mort en un país que viu pràcticament a les fosques més de la meitat de l'any: tot plegat configura un retrat inquietant i desolador d'una societat que, d'altra banda, passa per ser una de les més avançades del món occidental. Indridason posa el dit a una nafra molt delicada: com configurem identitats en un món cada vegada més heterogeni? No em diran que no és d'actualitat.
