Excepcionalitats permanents

Després de les jornades històriques, han arribat els temps excepcionals. Per això les eleccions del 21 de desembre del 2017 ja no han estat unes eleccions històriques, sinó pròpies d’un estat d’excepció. No s’han celebrat, s’han imposat. I no s’han guanyat, s’han combatut. Els juristes diran que no estem en estat d’excepció. Que el 116 no és el 155. I que les eleccions són una mesura de normalització. Però el que estem vivint és tot el contrari: el que mostren uns comicis com aquests és la fi de la distinció entre normalitat i excepcionalitat. No podem entendre els temps contemporanis, les seves violències i les seves resistències, si no comprenem que les societats contemporànies són aquelles en què l’excepcionalitat s’ha fet permanent.

L’estat modern és un invent que es basava en la distinció clara entre un dins i un fora, entre la guerra i la pau, entre la normalitat i l’excepcionalitat. El sobirà, ja sigui un dirigent, una institució o el poble mateix, es definia precisament per la seva capacitat de decidir sobre cada un d’aquests àmbits: l’expulsió o l’admissió dels ciutadans, la declaració de la guerra o la proclamació dels estats d’excepció. No és veritat, com s’afirma sovint, que els estats nació ja no existeixin o no siguin sobirans. Malgrat que estiguin condicionats per instàncies internacionals i globals, són els estats en últim terme els qui decideixen qui passa les seves fronteres, com i quan fer servir el monopoli de la violència i quins són els marges de validesa de les seves lleis. El que ha canviat respecte als dos segles anteriors és que les dues cares de la vida estatal s’han superposat: la frontera s’ha fet interior, la pau es confon amb una guerra no declarada i l’excepcionalitat s’ha fet permanent.

La posada en marxa del 155, que ha portat a aquestes eleccions forçoses, és una expressió clara d’aquesta manera d’exercir el poder que consisteix a decretar crisis de les quals no podem sortir. Naomi Klein en diu la doctrina del xoc. Però és molt més que això, perquè del que es tracta és de monopolitzar la decisió impedint la solució. Mentre estiguem en crisi, el poder té l’última paraula. Aquesta lògica és la que s’ha instal·lat al món global, almenys des del 2001. Amb l’atac a les Torres Bessones es va desfermar la guerra permanent contra el terrorisme. Amb l’esclat de la bombolla financera el 2008 va començar una crisi que ja no és una interrupció del capitalisme sinó el seu mateix funcionament. De la mateixa manera, les institucions polítiques utilitzen la suspensió de la legalitat com a recurs per imposar la llei saltant-se qualsevol procediment que pugui ser realment qualificat com a democràtic. El filòsof Giorgio Agamben diu que l’estat d’excepció consisteix a violentar la llei per imposar la llei. És el que hem viscut: autoritarisme democràtic que converteix l’excepcionalitat en normalitat.

En aquestes circumstàncies, té sentit aspirar a la normalitat? El Procés va començar reivindicant un país normal i s’ha trobat amb la seva cara fosca. En qualsevol país normal, l’estat es defensa amb totes les eines al seu abast, inclosa la violència, de la qual té el monopoli, per defensar la seva integritat territorial i institucional. Això és el que ha fet l’estat espanyol i el que ha pretès normalitzar per mitjà d’aquestes eleccions. Obligar-nos a tornar als col·legis electorals i posar urnes imposades sobre les urnes prohibides és la millor imatge d’aquesta normalització de l’excepció.

Després del 21-D no vindran temps normals. No només perquè ha guanyat el bloc independentista, sinó perquè aquestes eleccions no pretenen que això passi. En l’excepcionalitat permanent l’Estat es guarda la potestat de seguir decidint i recupera, així, la sobirania qüestionada. Qui decideix què? Aquesta és la pregunta clau. L’1 d’octubre va ser l’acció col·lectiva de fer-la i de defensar-la, amb la confiança de l’autoorganització i de la resistència a la repressió. La majoria resultant de les eleccions del 21-D ha ratificat aquesta acció, reivindicant-la a través del vot. El següent pas no és demanar la sobirania d’una república inexistent, des d’unes institucions insuficients, sinó reapropiar-nos de la decisió col·lectivament, cada dia, en tots els àmbits de la vida social. Que no vinguin temps normals. En temps d’excepcionalitat permanent, la veritable república no és la de la normalitat sinó la de la dignitat i la veritable sobirania és la de les lluites que la persegueixen i la defensen.

Etiquetes