Qui té por d’Edward Albee?

Acaba de marxar un gran autor, un gran dramaturg i -segons diuen- un home de tracte difícil tant personalment com en l’aspecte professional. Però més enllà d’aquestes dificultats, sense cap mena de dubte estem parlant d’un dels grans autors teatrals no només dels Estats Units sinó del món occidental de la segona meitat del segle XX. Els noms d’O’Neill, Miller, Williams i Albee configuren el quartet central del teatre nord-americà que ha influït en tots els autors de les generacions posteriors. En Albee també hi observem una clara influència, o coincidències, amb Beckett, el teatre de l’absurd i, fins i tot, Strindberg i Ibsen. En moltes ocasions, Albee també va manifestar la seva admiració per l’obra de Pinter i Genet.

Des dels primers textos, entre els quals hi ha Zoo story, Albee treballa la gran línia realista però amb ingredients que varien en quantitat depenent del text en qüestió i que introdueixen elements introspectius, de psicologia profunda i un tractament dissolvent del text i de les situacions dramàtiques, que crea un univers angoixant ple de màscares i malentesos. Onirisme automàtic, gran força dialèctica, ironia colpidora i por. La por de les classes socials. Les seves obres fustiguen la societat conservadora i convencional americana i occidental. L’individu i el col·lectiu són ferotgement criticats.

En el nostre país Albee i la seva Història del zoo es van convertir en paradigmes del teatre independent i amateur -entre altres autors i teories-, que cercaven obres a l’abast (aquesta té dos personatges) crítiques amb l’home occidental. L’obra d’Albee permetia encetar un tipus d’interpretació basada en les teories de l’americà Lee Strasberg, d’una banda, alhora que d’altres buscaven la dissolució del discurs i la denúncia de l’agressivitat de la societat contemporània mitjançant l’expressió corporal.Tot això succeïa a principis dels 60...

I arribem als gran textos: Qui té por de Virginia Wolff?, Un fràgil equilibri, La cabra o Qui és Sylvia? L’èxit aclaparador de la primera no pot fer oblidar una dotzena de textos fantàstics. Se’n va un gran constructor d’històries teatrals, històries que encara tenen un lloc destacat en el teatre contemporani.