La no-política metropolitana a Espanya

Els Parlaments autonòmics han estat reticents a reconèixer el fet metropolità

Durant el mes de maig s’han dut a terme unes jornades de debat sobre l’organització territorial i l’àrea metropolitana de València. La governança metropolitana de València segueix el model de la majoria d’aglomeracions espanyoles: la coordinació mitjançant agències per a la prestació d’un sol servei a escales diferents. A diferència d’un model com el de Barcelona, amb un govern metropolità que coordina un conjunt de serveis a una mateixa escala (excepte el transport, que es fa també en un àmbit més gran), en aquest cas cada agència s’ocupa de prestar un servei en un nombre determinat de municipis, que no coincideixen. Per exemple, a València hi ha una autoritat que s’encarrega del transport en 60 municipis, una altra per a l’aigua en 51 municipis i una tercera per al tractament de residus en 45 municipis. Aquesta fragmentació del territori metropolità també succeeix a Bilbao o Sevilla, en serveis hidràulics, de transport o d’habitatge. Per tant, l’escala metropolitana és variable segons el tipus de servei.

No hi ha una política metropolitana a Espanya. De fet, no hi ha ni una definició oficial de les àrees metropolitanes, a diferència de països federals com els Estats Units o el Canadà, on el cens inclou una categoria estadística d’àmbit metropolità. L’Institut Nacional d’Estadística no ho preveu: no sabem quantes àrees metropolitanes hi ha a Espanya, o per quins criteris es defineixen. L’única referència oficial és l’Atles Estadístic d’Àrees Urbanes, del ministeri de Foment, segons el qual hi hauria 86 “grans” àrees de més de 50.000 habitants, un llindar que obvia l’especificitat metropolitana.

En el cas de Barcelona, la lluita per aprovar la Carta Municipal va durar 25 anys, i al final va venir acompanyada de l’aprovació d’una llei especial també per a Madrid, l’any 2006

La distribució de competències explica en part la no-política metropolitana a Espanya. Mentre que el govern central s’ocupa dels elements estructurants del món local (competències, finançament) amb les lleis generals, la creació d’àrees metropolitanes és una competència exclusiva de les comunitats autònomes. Tanmateix, aquestes han desenvolupat el seu paper en sentit invers: no per crear-ne de noves, sinó per eliminar les existents (el cas de Barcelona, València i Bilbao als anys 80). En efecte, els Parlaments autonòmics han estat reticents a reconèixer el fet metropolità, excepte el de Catalunya l’any 2010, quan va aprovar la llei de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A Madrid tampoc existeix un govern metropolità: la coordinació a escala metropolitana l’ha exercit directament el govern autonòmic mitjançant agències sectorials de transport i aigua, però cobrint pràcticament el mateix territori.

Davant aquest buit legislatiu, es podria esperar que el govern central introduís alguns incentius més enllà d’una contribució al finançament del transport públic, únicament a Madrid i a Barcelona. Per exemple, es podrien atorgar ajudes per finançar polítiques a escala metropolitana, com succeeix als Estats Units en matèria d’habitatge. La realitat és que no hi ha un debat metropolità, i m’atreviria a dir urbà, a Espanya. No ha estat mai un tema important en l’agenda política. A principi de la dècada dels 90 Pasqual Maragall va liderar sense èxit l’acció d’un conjunt d’alcaldes espanyols per reclamar un reconeixement més gran del paper de les grans ciutats. L’aliança dels alcaldes de les grans ciutats ha estat molt fluctuant i amb pocs resultats. La resposta ha estat sempre una concepció uniforme del fet urbà, equiparant les capitals de província com Terol o Sòria amb les grans ciutats com Barcelona o Madrid (com es reflecteix a la llei del 2003 de mesures per a la modernització del govern local). En el cas de Barcelona, la lluita per aprovar la Carta Municipal va durar 25 anys, i al final va venir acompanyada de l’aprovació d’una llei especial també per a Madrid, l’any 2006.

El reconeixement del fet urbà i metropolità necessita, doncs, el suport del govern de l’Estat, ja que és qui determina les competències i el finançament dels municipis. Sense un rol actiu del govern en aquest tema, les ciutats continuaran mancades d’eines per afrontar els problemes més urgents; alguns d’ells, amb dimensió metropolitana.