Política cultural i cultura metropolitanes

Fins ara la tendència ha estat que cada municipi organitzi la seva oferta cultural

MARIONA TOMÀS FORNÉS
MARIONA TOMÀS FORNÉS Professora de ciència política a la Universitat de Barcelona

Al mes de novembre es va celebrar al Citilab de Cornellà una jornada per debatre la política cultural i la cultura des d’una òptica metropolitana. Hi van participar diferents institucions i persones de referència dins del món cultural per discutir els obstacles i potencialitats d’incentivar la creació i promoure la cultura en clau metropolitana. En efecte, fins ara la tendència ha estat que cada municipi organitzi la seva oferta cultural i els seus propis espais de creació artística. De fet, sovint hi ha una repetició de programacions culturals, que implica poc moviment de públic entre els municipis metropolitans. Com a excepció d’iniciativa de coordinació cultural cal destacar la primera edició de la Quinzena Metropolitana de Dansa, celebrada el mes de març d’enguany, i en què van participar sis ciutats de l’àrea metropolitana.

Es podrien crear rutes i actuacions de tipus cultural que la ciutadania pugui identificar com a “metropolitanes”, com a complement d’una identitat local

La cultura és un senyal essencial de la identitat de les metròpolis, un factor de cohesió dins dels territoris, especialment quan està vinculada a l'educació i al teixit local. És significatiu que ara es reivindiqui la política cultural metropolitana, ja que tradicionalment l’àrea metropolitana s’ha associat a polítiques relacionades amb el territori (transport, residus, urbanisme, aigua). De fet, aquesta idea s’expressava fa 30 anys en el marc del debat parlamentari de les lleis d’ordenació territorial, les lleis aprovades l’any 1987 que van significar la creació dels consells comarcals i la dissolució de la Corporació Metropolitana de Barcelona. En els debats de 1986-1987, tots els partits polítics, excepte el PSC i el PSUC, defensaven el perfil tècnic de l'àrea metropolitana i criticaven que aquesta institució hagués de realitzar polítiques 'soft' o relacionades amb la cohesió social i territorial. Per exemple, així s’expressava el grup parlamentari popular: “No es pot parlar de cultura metropolitana o d’agricultura metropolitana, malgrat que s’ha intentat d’alguna manera crear la figura del ciutadà metropolità. [...] El que pot motivar l’existència [...] d’una àrea metropolitana al voltant de Barcelona són temes com l’urbanisme, el transport públic, l’eliminació de residus urbans, el cicle de l’aigua… Efectivament, això sí, però no el tema de la cultura o l’agricultura” (extret del diari de sessions del 24 de març de 1987, pàgines 3877-78).

La llei de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 2010 inclou la cohesió social i territorial com a competència metropolitana, en la línia de les autoritats metropolitanes de creació recent. La cultura pot esdevenir un dels pilars per crear ponts i generar espais comuns. Hi ha voluntat per fer-ho? Com es va comentar a les jornades, per iniciar una política cultural metropolitana caldria d’entrada gestionar de manera comuna les informacions culturals, tenir una mateixa política de públics i audiències, desenvolupar un espai solidari per afavorir el desplegament empresarial i un espai connectat per impulsar la recerca creativa. Això implicaria canvis profunds en les polítiques culturals, com també la voluntat d’un compromís polític i molta generositat de recursos econòmics, amb un horitzó a llarg termini.

Al cap i a la fi, l’objectiu final de la política cultural és potenciar una cultura a escala metropolitana: convertir el territori metropolità no només en un referent cultural (espectacles, exposicions, etc.) sinó en un espai compartit per la ciutadania, un espai dotat d’un sentit. Hi ha moltes iniciatives relacionades amb el patrimoni arquitectònic i paisatgístic que es poden dur a terme en aquesta direcció. Per exemple, crear rutes i actuacions de tipus cultural que la ciutadania pugui identificar com a “metropolitanes”, com a complement d’una identitat local. Sens dubte, aquestes propostes han d’anar acompanyades de polítiques que facilitin la mobilitat per tot el territori: així serà més fàcil construir un imaginari metropolità, imaginari per ara inexistent.