Exàmens de debò

L’avaluació autèntica seria la que mimetitza la pràctica professional en el món real

Què significa tenir èxit a la societat? ¿Com sabem si els acabats de graduar a la universitat estan ben formats per tenir-hi èxit? Respondre a aquestes dues preguntes és vital per saber com cal examinar a la universitat. El model encara imperant en gairebé totes les aules del món continua sent el de 'memoritzar i regurgitar' i potser no és el model més adequat en l’època de l’anomenada Quarta Revolució Industrial. Si per trobar feina i desenvolupar-se socialment són necessàries habilitats com ara la de discernir dins l’allau informativa el que és bo i robust del que és fals o fluix, la capacitat de síntesi, la perícia comunicativa, la creativitat o el raonament crític, probablement caldria avaluar d’una altra manera.

En moltes universitats fa temps que ens plantegem aquestes preguntes, i es poden trobar publicats una bona colla d’estudis científics sobre l’avaluació en l’educació superior. Alguns parlen d’avaluació autèntica, descrita com la que mimetitza la pràctica professional en el món real. Per exemple, en moltes facultats de medicina d’aquí i d’arreu es porten a terme les anomenades OSCE, sigles angleses d’'avaluació clínica objectiva i estructurada', en què cal anar passant per estacions clíniques que emulen entorns reals i amb actors entrenats per simular determinades afeccions. Així, es pot examinar no només la capacitat d’integrar coneixements per resoldre què hi ha darrere d’uns símptomes, sinó també l’habilitat comunicativa, entre d’altres.

També les presentacions orals i les activitats en grup permeten l’avaluació autèntica. Moltes d’aquestes activitats haurien de servir per aprendre a autoavaluar-se i a col·laborar entre companys més que no pas a competir, cosa que sovint promou el model de 'memoritzar i regurgitar'.

D’altra banda, els exàmens personalitzats també ajuden a avaluar de debò si s’han assolit les competències necessàries. I és que assumim que tot estudiant universitari és semblant, quan en realitat els punts de partida, els coneixements previs i la forma d’aprendre són diferents per a cadascú.

Ara bé, la feinada de personalitzar és immensa i cal tenir ben lubricat tot el sistema de docència i aprenentatge per reeixir sense morir en l’intent. I ho dic per experiència. Quan era professora a la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona, m’havia passat nits sense dormir preparant alguns exàmens. A la facultat s’hi estudia amb aprenentatge basat en problemes i una de les avaluacions (n’hi ha de diversos tipus) és en dues parts. El primer dia es plantegen uns casos sobre els quals l’estudiant ha de raonar, i llavors n’ha de triar les parts que l’endemà voldrà desenvolupar amb més profunditat. I, esclar, com que la tria és diferent i diversa, les preguntes del segon dia són personalitzades. Elaborar-les m’havia fet anar de corcoll al principi.

Ras i curt, si volem saber si els graduats estan ben preparats per desenvolupar-se amb èxit socialment, val més que els avaluem autènticament i de manera personalitzada. Què? Ens hi posem?