Vull seguir fent-me gran!

La maduresa i la vellesa també són belles, tant com la infantesa o la joventut

El 27 d’octubre vaig fer quaranta-vuit anys, però des de llavors dic a tothom que me’n falten dos per fer-ne cinquanta. No m’agrada el número 48 (massa números parells junts) i, alhora, és una forma de reivindicar que és bonic fer-se gran. És la meva petita (i probablement insignificant) rebel·lió contra les promeses publicitàries de l’etern elixir de la joventut. Com vaig dir en un post al Facebook, de jove ja ho vaig ser i va ser genial, però ser gran encara ho és més. I tinc ganes de fer-me més gran. Tant com pugui fins que ja no pugui més.

La idea que ser jove és positiu per se ens ha fet comportar-nos socialment de maneres una mica estranyes. Per començar, a partir de determinada edat ja no solem dir els anys que tenim; fins i tot s’arriba a considerar de mala educació preguntar-ho. O, cosa que és pitjor, fins i tot mentim traient-nos anys. A alguns els sap greu fer anys i s’entristeixen en cada aniversari. D’altres fins i tot arriben a verbalitzar que preferirien tornar enrere en el temps.

De jove ja ho vaig ser i va ser genial, però ser gran encara ho és més. I tinc ganes de fer-me més gran. Tant com pugui fins que ja no pugui més.

Doncs, francament, jo vull anar endavant, vull créixer. Ho vull des que vaig néixer, tot i que estic convençuda que llavors no n’era tan conscient com ara. Vull fer-me gran. No hi ha res de tan enriquidor com anar fent anys i veure que has adquirit més coneixement i experiència. I sí, segurament dec ser el paradigma del que en la literatura científica anomenen “la paradoxa de l’envelliment” i que fa referència al fet que, malgrat els estralls físics de l’edat, les persones grans són més felices que les joves. Precisament, a l’agost es va publicar un estudi a la revista Journal of Clinical Psychiatry en el qual els investigadors van analitzar les dades d’una mostra aleatòria de 1.546 persones de 21 a 100 anys de San Diego, Califòrnia. L’estudi, liderat per la Universitat de Califòrnia (campus de San Diego), va recollir dades sobre la salut física, cognitiva i mental, mitjançant diversos qüestionaris específics. Com era d’esperar, com més edat pitjor salut física i cognitiva (val a dir que les persones amb demència o malaltia terminal no van ser incloses a l’estudi), però, sorprenentment, com més edat millor salut mental.

Una altra troballa curiosa de l’estudi és que, tot i l’obsessió de la nostra cultura amb la joventut, resulta que les persones d’entre 20 i 30 anys són les que van declarar nivells més alts de depressió, ansietat i estrès, a més de nivells més baixos de felicitat, satisfacció i benestar.

És cert que no es tracta d’un estudi longitudinal, és a dir, que va seguint una cohort de persones per veure com evolucionen cadascuna d’elles en la seva pròpia vida, sinó que és només una instantània en el temps d’un grup de persones i, per tant, amb aquests resultats no es pot concloure de manera consistent que amb l’edat hi ha una millora progressiva de la salut mental. Amb tot, sí que permeten suggerir-ho, sumant-se a altres estudis que apunten cap a la mateixa paradoxa de l’envelliment. De fet, aquests estudis serveixen per seguir avançant en la recerca en aquesta línia intentant respondre a la pregunta de per què, ateses les pèrdues ben documentades que es produeixen amb l’edat, s’observa aquesta millora en el benestar emocional.

Jo no m’imagino amb vuitanta-set anys, o seixanta-dos o quaranta-vuit sense tenir cap arruga

Hi ha algunes hipòtesis apuntades. Alguns, com l’investigador sènior de l’estudi esmentat de San Diego, n’assenyalen de psicològiques: les persones grans són molt més capaces d’afrontar petits factors estressants de la vida perquè acumulen una saviesa que implica conèixer-se a si mateix, una empatia més gran i més experiència per prendre decisions intel·ligents socialment. D’altres apunten a hipòtesis fisiològiques basant-se en algun estudi que ha demostrat diferències en l’activació de determinades zones del cervell davant d’imatges estressants: les persones grans són menys sensibles a les imatges d’estrès que les joves.

És evident que el pas del temps canvia el cos (incloent-hi el cervell, esclar). Seria un desastre, si no. ¿Us imagineu ser als cinquanta anys com quan en teníem només un? ¿Amb aquella panxa descomunal i un cap desproporcionat en relació amb el cos? Doncs jo tampoc no m’imagino amb vuitanta-set anys, o seixanta-dos o quaranta-vuit sense tenir cap arruga. Si ens hem adaptat a veure cossos desproporcionats i cervells immadurs com els dels nens i, a sobre, percebre’ls com a bonics i seductors mentalment, per què no som capaços de veure com a bonics els cossos, i seductores les ments, de cinquanta-nou o setanta-sis anys? Es tracta de percebre que la maduresa i la vellesa també són belles, tan belles com la infantesa o la joventut.