No som d'eixe món

Amb presos polítics, una societat s’empetiteix, s’empobreix

“El meu cor exulta!”, em va deixar anar un Josep Rull pletòric fa molts anys en una retrobada inesperada al meu Sarrià de Ter natal. És la salutació més original i bonica (poètica, diria) que mai he sentit. Em va quedar clavada al cervell per sempre més. I el record fixat em va baixar brutalment a la gola, bloquejant-la i fent encongir qualsevol efusió, el dia que injustament, inexplicablement, el tancaven a la presó. El segon cop va ser pitjor. Era impossible contenir tanta desemparança. I, malgrat tot, observes i no t’expliques (per admirable) la fortalesa, l’enteresa, l’ardidesa d’aquests consellers i conselleres, diputats i diputades, de la presidenta del Parlament i dels presidents d’entitats culturals i cíviques. Sí, he escrit culturals i cíviques. Ara rellegiu-ho un altre cop. Entitats culturals i cíviques. Fa empegueir com a societat.

No me’n sé avenir. Quins dies, mesos, més difícils. Algun cop he plorat a l’autopista escoltant al cotxe la veu de la Mònica Terribas explicant-me tanta duresa, tanta indignitat de la vida diària d’aquestes persones valentes. Ella i els familiars m’ho relaten serenament, però, dins la quotidiana intimitat rodada, la bola de la gola fa que m’hagi d’eixugar els ulls. No té cap sentit, cap ni un, que siguin a la presó (presó preventiva, incondicional i ben lluny de casa). Em dol. I molt. Em fa sentir petita, molt petita. Impotent. Insignificant. I trista, molt trista.

I no, que uns quants siguin a l’exili no permet l’assossec. Ho trobo igualment injust. Igualment trist. Ara és aquella “abraçada gran” en un missatge de Toni Comín que se m’entravessa i em fa sanglotar. Se’m fa estrany, injustament estrany, no poder saludar el president Puigdemont passejant per Girona o el conseller Comín en els actes relacionats amb recerca i innovació en salut.

Els volem lliures. Els volem a casa. Sense ells, avançar col·lectivament és més feixuc. No som una societat completa. Amb presos polítics, una societat s’empetiteix. S’empobreix. Fem el cor fort i tirem endavant construint, continuant creixent com podem, pensant que ho superarem, que aquesta ignomínia és un sotrac, que ens alçarem un dia i els mots, com ara diàleg, hauran deixat de ser buits perquè s’adonaran que han tornat a tancar a la presó i enviat a l’exili dones i homes “plens de raó”. Somnio amb el dia que molts més hauran dit no, reconeixent que no són “d’eixe món”.

Siguem, doncs, d’eixe altre món on argumentem, defensem, discutim, escrivim, cantem, debatem, escoltem, discernim, enraonem i, sempre que ens calgui, votem per l’opció que més coherent i ferma ens sembli a cadascú, l’opció que més ens satisfaci. Exercint tots aquests verbs amb respecte, acceptant els drets humans com a premissa per a tothom, no és possible, no pot ser possible, ser expulsat de la societat, ja sigui tancant-te dins els murs d’una garjola o empenyent-te a cercar l’empara d’una justícia més justa. La tebior aquí no és una opció. És inadmissible tancar persones a la presó (i preventivament!) per defensar unes idees i actuar pacíficament en conseqüència.