Doctorar-se: per a què?

El debat sobre per a què serveix és viu en els àmbits acadèmics des de fa una quinzena d’anys

Doncs per tenir problemes de salut mental. És broma, òbviament; però he de dir que si m’ha vingut al cap és perquè fa unes setmanes va aparèixer un article científic que posava de manifest que les persones que estan fent la tesi doctoral tenen fins a sis vegades més risc de patir ansietat o depressió que la població general. L’estudi, publicat a 'Nature Biotechnology', es basava en una mostra de 2.279 doctorands procedents de 26 països diferents i de 234 universitats o altres institucions de recerca.

El doctorat és una formació individualitzada d’una durada aproximada d’entre tres i cinc anys, a la qual s’accedeix després d’haver cursat un màster i que culmina amb la defensa pública de la tesi doctoral. És en general una feina intensa, difícil de conciliar amb la vida personal i d’escrutini de nous espais intel·lectuals que fan esprémer les neurones. Més enllà d’això, el debat sobre què és i per a què serveix és viu en els àmbits acadèmics des de fa almenys una quinzena d’anys.

El doctorat és una feina intensa, difícil de conciliar i d’escrutini de nous espais intel·lectuals

Ja fa temps que el doctorat ha deixat de ser només necessari per a aquells que volen dedicar-se a la universitat. La formació en recerca, així com el desenvolupament personal que proporciona el doctorat, cal en moltes empreses o institucions que són intensives en coneixement, com ara laboratoris farmacèutics, hospitals o empreses de telecomunicacions. Tanmateix, la distribució de doctors entre empreses i universitats només està equilibrada als països més avançats del món. Val a dir que a Catalunya es promouen des de fa uns anys els doctorats industrials, desenvolupats conjuntament entre una empresa i una universitat.

Ras i curt, la formació en recerca capacita per comprendre i solucionar problemes complexos. I de problemes complexos n’hi ha en molts llocs. No només a la universitat –si em permeteu la sornegueria–. O, si ho voleu en paraules de la Lliga d’Universitats Europees de Recerca (LERU), en el doctorat es formen persones perquè prenguin riscos intel·lectuals i siguin crítiques, creatives i autònomes per poder contribuir a la vitalitat de la societat responent al que pugui deparar el futur.

Dades de l’OCDE mostren que el nombre de nous doctors ha augmentat durant aquest segle: del 1998 al 2014 ha passat a doblar-se en molts països (a l’Estat es va passar de 5.931 a 10.889 titulats anuals). Per això 'Nature News', el 2011, va publicar: “La fàbrica de doctors: el món està produint més doctors que mai; ¿és el moment d’aturar-ho?” D’altra banda, cal dir que les dades de l’OCDE indiquen que en tots els països del món els doctors freguen el 100% d’ocupació. El debat és com garantir la qualitat d’una formació que és de molt alt nivell, si cal distingir entre tipus de doctorat o si s’ha de ser molt restrictiu en la selecció, entre altres qüestions.

Sigui com sigui, cal que la discussió incorpori més actors que els de l’acadèmia i que en sortim amb propostes que beneficiïn aquesta societat a la qual la universitat es deu.