Sílvia Planas: “Incorporar la perspectiva de gènere als museus és la nostra responsabilitat social”

Convençuda que cal reescriure la història per incorporar-hi el paper que hi han tingut les dones, Sílvia Planas (Camprodon, 1965) treballa activament en aquest sentit des dels dos museus que dirigeix, el Museu d’Història de Girona i el Museu d’Història dels Jueus, on intenta aplicar la mirada de gènere al discurs museístic dels dos centres i a les activitats que s’hi organitzen. Llicenciada en història medieval per la Universitat de Barcelona, maîtrisse en història medieval per la Université de Toulouse-II-Le Mirail i directora de l’Institut d’Estudis Nahmànides, Sílvia Planas es dedica des de fa anys a la recerca i estudi de la història jueva de la Catalunya medieval, centrada en les dones.

Des que vostè dirigeix el Museu d’Història de Girona, una galeria d’imatges de dones omple, de manera permanent, la seva sala d’exposicions.

Vam batejar la sala amb el nom d’Ermessenda de Carcassona, i hi vam posar una selecció d’imatges de dones de la història de Girona, des de la mateixa comtessa Ermessenda, forjadora de la potentíssima ciutat medieval, fins a les les pioneres de les barraques de Montjuïc, passant per les jueves, que simbolitzen la diversitat de la Girona de l’Edat Mitjana, les treballadores de la Grober, que parlen en nom de la Girona obrera, o les Bàrbares [Heroïnes de Santa Bàrbara], que van tenir cura de la vida en una ciutat ferida pels setges napoleònics. És una manera d’explicar la història de la ciutat a través de dones. Amb aquesta petita acció volíem evidenciar la responsabilitat social que tenim d’anar incorporant la perspectiva de gènere en el discurs permanent del museu, d’obrir noves portes i aprendre i ensenyar a mirar de manera diferent.

Amb quines altres accions s’ha materialitzat aquest objectiu del Museu?

De diverses maneres. Per exemple, podem explicar la Catalunya dels anys trenta com s’ha explicat tradicionalment, a partir dels polítics, de Macià, de Companys, de la Mancomunitat... però també ho podem fer a través d’Aurora Bertrana i de les dones que treballen al seu costat, dones potentíssimes pel que fa al desenvolupament cultural i polític i social de la Catalunya d’aquells anys. Des que li vam dedicar una exposició, a Aurora Bertrana l’anirem reivindicant sempre; al museu ja hi serà present sempre.

També les Heroïnes de Santa Bàrbara?

Sí, perquè representen un altre exemple de com s’ha silenciat les dones en la història. Representades al quadre fantàstic de Ramón Martí Alsina El gran dia de Girona, són molt especials com a figures històriques en el context de 1808 i les invasions napoleòniques, però se les ha oblidat perquè no són les que fan la guerra. S’explica aquell setge a través d’Álvarez de Castro, dels supervivents, de les bales de canó... però s’oblida aquestes heroïnes, que tenen una història fascinant, que anaven a curar els ferits, a rescatar-los i que van tenir cura de la ciutat i de la vida, que és la funció eterna de les dones i que sovint se silencia.

Des de 2016 forma part de la comissió per a la perspectiva de gènere aplicada als museus d’història, de la Xarxa de Museus d’Història de Catalunya. ¿S’ha avançat en aquest sentit en els diversos museus de Catalunya?

Des d’aquesta comissió treballem per anar incorporant la perspectiva de gènere en tots els aspectes dels museus, exposcions, espais permanents, documentació de col·leccions, activitats... en tot, de manera transversal. Això costa molt, perquè no tenim elements teòrics, ens estem formant alhora que anem actuant. En museologia no hi ha precedents. En recerca històrica, en història de l’art, en literatura... Sí que s’ha treballat molt per introduir-hi perspectiva de gènere, però hem de veure com això es plasma en la feina de cada dia dels museus. Hem d’anar a buscar precedents a fora, en museus del Canadà, de Marsella, de París, i amb el Museu de les Dones d’Aarhus, a Dinamarca, que ens porta molts anys d’avantatge. La feina que cal fer és enorme perquè no tot s’acaba amb una exposició sobre dones. Com diu molt bé Fina Birulés, no ens hem de conformar trobant el nostre lloc en un discurs que ja està establert, sinó que hem d’aconseguir canviar aquest discurs i fer-ne un de nou, en el qual siguem protagonistes.

Des de 2013 compagina la direcció de Museu d’Història amb la del Museu d’Història dels Jueus i està redactant un projecte per vincular-los. Com es relacionen l’un amb l’altre?

Intentem és que els dos museus vagin de bracet, que expliquin la història de Girona des de la doble perspectiva de la comunitat jueva i de la història en general de la ciutat, aplicant sempre la perspectiva de gènere. Un exemple d’aquesta vinculació és la doble exposició sobre Valentí Fargnoli que farem als dos museus. La del Museu d’Història dels Jueus, que es titularà Pedres amb nom, parteix d’una fotografia de Fargnoli sobre les primeres làpides hebrees que es van descobrir a Girona. Hem indagat en arxius per descobrir qui són les dones que tenen el nom escrit a les làpides i n’hem reconstruït la vida. La idea és rescatar la història de les dones jueves que van viure a la Girona medieval.

Per a aquest dissabte, el Museu d’Història organitza una ruta per descobrir la petjada de Carles Rahola per la ciutat. ¿No es coneix prou el seu llegat?

Farem la ruta l’endemà del 80è aniversari de l’assassinat de Carles Rahola, però aquesta commemoració és una excusa que no m’acaba de convèncer. Cal recuperar el llegat de Carles Rahola més enllà del dolor i la denúncia del seu assassinat. Aquesta mort tràgica va eclipsar la trajectòria d’un home que va tenir un paper fonamental a la Girona del primer terç del segle XX i que va treballar incansablement pels valors republicans: la democràcia, la igualtat entre homes i dones, la pàtria, la llengua i la identitat. La ruta, guiada per l’historiador Xavier Carmaniu, s’iniciarà al despatx de Rahola, que tením íntegre al Museu d’Història i, després de recórrer diversos espais de la ciutat, acabarà malauradament al cementiri, on va ser afusellat.