L’ENTREVISTA

XEVI PLANAS: “La Nova Cançó va ser una estructura d’estat de valors republicans”

Cronista de cançó i periodista

El gironí Xevi Planas (Vic, 1964), un dels principals estudiosos de la Nova Cançó, va parlar ahir al Museu d’Història de Girona del vincle que hi va tenir l’artista i pensador Damià Escuder. La Nova Cançó i altres subversions dels anys 60és el títol de la conferència, en el marc del cicle d’activitats paral·leles a l’exposició Damià Escuder, totes les vides. “La Nova Cançó va ser una estructura d’estat en matèria de cançó que va educar amb valors republicans”, explica aquest cronista de cançó i periodista, que el 2010 va ser el comissari de l’exposició La Nova Cançó. La veu d’un poble al Museu d’Història de Catalunya.

Quin vincle va tenir Damià Escuder amb la Nova Cançó?

Pau Riba i Sisa, dos dels cantants més heterodoxos de la Nova Cançó, reconeixen Damià Escuder com el seu guia espiritual. Damià Escuder era un pensador gironí de caràcter visionari i universalista que els va introduir en l’esperit de la contracultura en uns moments en què els corrents de subversió actius a Europa i als Estats Units arribaven amb molt de retard i amb molta dificultat als Països Catalans.

¿La Nova Cançó va ser un moviment contracultural?

La Nova Cançó va ser una iniciativa cultural i artística amb un fortíssim component polític que pretenia no tan sols combatre el franquisme a la dècada dels 60, sinó també crear una estructura d’estat en matèria de cançó que eduqués la població amb valors republicans. Els principals cantants de la Nova Cançó van esdevenir artistes de referència per a companys d’ofici d’arreu del món. Pete Seeger admirava molt Raimon i Xesco Boix. Paolo Conte se sent en deute amb Lluís Llach perquè el va ajudar a projectar-se internacionalment. Caetano Veloso considera que Pau Riba és el cantant més tropicalista que hi ha. Pablo Milanés ha dedicat una cançó a Quico Pi de la Serra. I encara trobaríem altres exemples com aquests de cantants de prestigi universal que han begut de la influència de cantants catalans, dels quals han après moltes coses.

¿Com es va articular la Nova Cançó com a estructura d’estat?

Un dels grans conspiradors de la Nova Cançó va ser Ermengol Passola, pare de la directora de cinema Isona Passola i propietari de Mobles Maldà. No tan sols va ser un mecenes extraordinàriament generós, sinó que va convertir-se també en un ideòleg clau per dotar la Nova Cançó d’unes plataformes d’expressió amb visió de futur. Poc temps després de fundar amb altres mecenes la primera discogràfica en català, Edigsa, va veure que calia fundar-ne una altra que publiqués discos en català encara més sovint. Així van néixer Concèntric i, de retruc, la Cova del Drac, on van debutar Lluís Llach i alguns altres exponents de la Nova Cançó. Concèntric publicava tants discos en català que les grans discogràfiques internacionals amb delegació a Barcelona van acabar publicant també discos en català pensant que hi farien negoci. Fins i tot hi va haver cantants italians i d’altres estats que van publicar discos en català. Després les editores amb implantació internacional van veure que en català només eren rendibles econòmicament els discos de La Trinca, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Raimon i pocs cantants catalans més.

I la Cova del Drac, quina és la funció que complia en aquell context?

Era un drugstore que Ermengol Passola va obrir a mitjans dels anys 60 al carrer de Tuset, l’epicentre de la Barcelona nocturna d’aquell moment. La va obrir perquè hi actuessin en un espai de petit format cantants, actors i artistes de mim (allà va ser on es va donar a conèixer la companyia Els Joglars) per poder-se preparar per quan fos possible tenir una televisió en català.

¿Josep Maria Espinàs i altres personalitats de la cultura del país hi van estar vinculats?

Josep Maria Espinàs hi sortia cada nit a presentar l’espectacle que s’hi havia programat. I al final de l’espectacle tornava a sortir per acomiadar el públic i dir-los això: “Si els ha agradat, facin el favor de recomanar aquest espectacle als seus amics. I si no els ha agradat, facin el favor de recomanar-lo als seus enemics. En qualsevol cas, però, recomanin espectacles en català a tothom”. En plena dictadura franquista, del que es tractava era d’impulsar iniciatives amb l’objectiu de fer sentir la veu dels catalans a través de la cançó. Els artistes més populars de la Nova Cançó en realitat van ser els ambaixadors dels Països Catalans al món, sobretot a les dècades dels 60 i dels 70.

¿Les administracions públiques catalanes han estat prou sensibles a l’aportació de la Nova Cançó?

En general, no. Paradoxalment, Jordi Pujol va ser un dels mecenes d’Edigsa i, per contra, quan va ser president de la Generalitat no va desenvolupar una política coherent en matèria de cançó. Carles Puigdemont, en canvi, va ser la primera persona que va trobar indispensable constituir el Centre de la Cançó, un espai entorn de la cançó que sigui de referència internacional i que en primer terme difongui la cançó en català de tots els temps. Va tenir aquesta idea l’octubre del 2002, quan encara no es dedicava a la política i el van nomenar director de la Casa de Cultura de Girona. Per diverses circumstàncies no va poder concretar aquest seu antic projecte ni quan va ser alcalde de Girona ni quan el van escollir president de la Generalitat. Em consta, però, que confia que el Centre de la Cançó sigui una realitat un dia no gaire llunyà. Tant l’actual president de la Generalitat, Quim Torra, com l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, tenen la intenció que el Centre de la Cançó obri les portes a Girona com a estructura d’estat d’àmbit nacional en matèria de cançó com ho va ser la Nova Cançó en el seu moment. Serà de justícia que els artistes i els impulsors de la Nova Cançó que queden vius arribin a veure aquest centre ben aviat.