Independència: un projecte de futur

Un dels principals eixos sobre els quals gira el debat de les properes eleccions del 27-S és l’impacte econòmic d’una Catalunya independent. En aquest àmbit cal fer una sèrie de consideracions.

1. Si Catalunya esdevé un estat independent voldrà dir que som davant un canvi històric, estructural, i, per tant, cal analitzar els costos i els beneficis que suposarà la independència no tan sols tenint en compte els primers anys, sinó també considerant un període temporal molt més ampli. De fet, es pot fer el símil amb un projecte inversor. En una primera fase els costos de creació i implantació fan que la rendibilitat no sigui gaire elevada, però, a mesura que el projecte va madurant i es va assentant, els costos disminueixen, mentre que els beneficis augmenten de manera significativa. Per tant, el que cal és valorar tots aquests fluxos de costos i beneficis no tan sols en el moment de la transició sinó també al llarg d’un període temporal molt més ampli.

2. És obvi que el procés de transició tindrà costos. Posar en marxa tot un nou país no és cosa fàcil, però és totalment assumible si tenim en compte que molts altres països amb pitjors condicions econòmiques que Catalunya ho han fet en els últims anys. També és cert que aquests costos de transició seran més elevats si el govern central adopta una actitud bel·ligerant. Ara bé, cal tenir present que una situació de conflicte genera costos no només a Catalunya, sinó també a Espanya i a la Unió Europea. Així doncs, des d’un punt de vista racional, sembla lògic pensar que tots els agents implicats intentaran minimitzar els costos econòmics que pugui suposar el procés de transició.

3. La valoració econòmica s’ha de fer comparant-la amb la situació actual. Doncs bé, un dels problemes greus que té l’economia catalana ha estat el fet que les decisions que ha pres el govern de l’estat espanyol no han respost a les necessitats de la societat catalana (ni del teixit empresarial ni de les persones ni de les administracions), fet que s’ha accentuat els últims anys, amb un fort procés de recentralització. En són exemples la llei d’unitat de mercat, la llei educativa, el repartiment de dèficit públic entre administracions, la suspensió del decret de pobresa energètica català per part del Tribunal Constitucional, etc.

4. De fet, els diferents partits que han governat l’estat espanyol mai han optat per fomentar Barcelona/Catalunya com a motors de creixement dissenyant, per exemple, un model de doble capitalitat (la política i l’econòmica). Més aviat al contrari, la seva opció ha estat la de concentrar el màxim poder econòmic i polític a Madrid, de manera que han fomentat el trasllat de determinades seus empresarials a Madrid i han dissenyat una política d’infraestructures totalment radial i centralista en detriment de l’eix mediterrani, principal eix exportador i turístic de l’economia espanyola. Només cal analitzar els pressupostos generals de l’Estat per veure la discriminació que pateix Catalunya en relació a la inversió estatal. Els de l’any 2014 van assignar a Catalunya el 9,6% de la inversió territorialitzada, els del 2015 el 9,5%, i els del 2016 el 10,7%. Percentatges molt allunyats del que Catalunya necessitaria per poder assentar la seva recuperació econòmica (que es calcula al voltant del 19%).

5. Una altra característica de la situació actual és que el govern autonòmic, a diferència del govern central, no té ni els instruments ni la capacitat financera per poder implementar polítiques pròpies i d’envergadura a favor del creixement econòmic.

6. És un fet poc discutible que una Catalunya independent seria econòmicament viable, ja que la seva situació fa que, d’entrada, no hagi de tenir greus problemes per gaudir d’unes finances públiques sanejades. Al contrari, està demostrat que Catalunya tindria un guany fiscal perquè els ingressos que generaria serien més elevats que les despeses addicionals que suposaria la creació del nou estat.

7. Però més important que el guany fiscal, el que realment té una incidència decisiva sobre el creixement econòmic d’un país és la capacitat de prendre decisions sobre les diferents polítiques econòmiques. Així, la creació d’un estat propi ha de permetre dissenyar un nou marc regulador en els àmbits fiscal, laboral i financer que s’adeqüi millor a la realitat catalana, i ha de permetre que la Generalitat pugui definir polítiques pròpies en els àmbits de les infraestructures, l’ensenyament, la recerca o la innovació. En aquest sentit, cal dir que les repercussions d’aquesta capacitat de prendre decisions són molt difícils de quantificar, però cal ser conscients que seran les decisives per al creixement econòmic del nou país.