L’electoralisme de Montoro

Que l’actual model de finançament autonòmic presenta greus problemes és una evidència que ja no discuteix ningú. És urgent que el model es revisi a fons, que es repensi tota l’estructura d’ingressos de les comunitats, que se’ls atorgui més autonomia i responsabilitat fiscal, que es garanteixi el principi d’ordinalitat i que s’evitin les actuals arbitrarietats en relació als recursos que reben. Però no sembla que el govern central tingui cap mena d’interès a afrontar aquest repte i prefereix apedaçar el model abans que reformar-lo.

Un dels problemes més importants que tenen actualment les comunitats de règim comú és el de la insuficiència financera. Els governs autonòmics tenen greus dificultats per finançar les competències que l’Estat els ha traspassat. Les comunitats autònomes gestionen la sanitat, l’educació i els serveis socials: no es pot traspassar una competència si no es traspassen, alhora, els recursos necessaris per executar-la correctament. És una qüestió de lleialtat institucional. Actualment, però, els ingressos que el model de finançament proporciona a les comunitats són insuficients i, per tant, aquestes comunitats només poden emprendre tres accions: reduir la despesa, augmentar els ingressos o endeutar-se. Però amb l’actual marc de finançament, cap d’aquestes tres actuacions permet millorar raonablement la seva insuficiència financera.

D’una banda, reduir més la despesa autonòmica posa en risc l’actual estat del benestar. De l’altra, que les comunitats autònomes augmentin els seus ingressos és molt difícil. En algunes, com Catalunya, s’ha tocat sostre amb uns tipus de l’IRPF dels més elevats d’Europa. Pel que fa a altres impostos importants en termes recaptatoris, com l’IVA o els impostos especials (hidrocarburs, alcohol i tabac), les comunitats autònomes no tenen capacitat per augmentar-los, i quan l’Estat ho ha fet, no ha traslladat l’increment de recursos corresponent al finançament autonòmic. Pel que fa a la resta d’impostos en què les comunitats tenen més capacitat de decisió -els de patrimoni, successions o transmissions patrimonials-, són de segon ordre en termes recaptatoris, i en alguns casos que s’havien eliminat s’han reincorporat. Alhora, quan algunes comunitats han intentat aplicar nous impostos, com el de dipòsits bancaris, l’Estat ha legislat d’urgència per impedir-ho. I quan les comunitats han intentat obtenir altres tipus d’ingressos basats en el copagament, com l’euro per recepta o les taxes judicials, l’Estat els ha recorregut davant el Tribunal Constitucional.

Finalment, l’accés a l’endeutament és també una via poc factible, perquè qui fixa el límit del dèficit en què poden incórrer les comunitats és l’Estat. Per al 2015, és de només el 0,7% del PIB, un percentatge molt reduït i difícil de complir. I el Sr. Montoro ho sap.

¿Com es poden quadrar els comptes autonòmics davant d’aquesta situació? La resposta tècnica és clara: amb una reforma profunda del model de finançament que aportés als governs autonòmics més capacitat tributària i més responsabilitat fiscal, i que eliminés l’excés de redistribució que actualment hi ha entre comunitats. Ara bé, el que tècnicament és viable pot no ser-ho políticament. Així, davant d’un 2015 atapeït de convocatòries electorals, el govern central ha decidit no incloure la reforma del model de finançament en la seva agenda i proposar una nova mesura per apaivagar el problema. Es tracta que el govern central, aprofitant que darrerament s’està finançant a uns tipus d’interès molt baixos, emeti el deute que les comunitats necessitin sense cobrar-los interessos, és a dir, a un tipus del 0 per cent. D’aquesta manera a les comunitats se’ls redueix la partida de pagament d’interessos, cosa que farà més fàcil que puguin complir amb l’objectiu de dèficit.

Òbviament, es tracta d’una mesura que dóna oxigen a l’asfíxia financera que pateixen les comunitats autònomes i, per tant, serà àmpliament acceptada. Però això és una clara actuació electoralista, ja que, d’una banda, davant de les properes convocatòries electorals, mira d’evitar els típics conflictes territorials que es produeixen cada vegada que hi ha una reforma del model de finançament i, de l’altra, permet al govern del PP presentar-se com el gran garant de les comunitats autònomes. Però que no ens enganyin, es tracta d’una mesura pedaç, que no soluciona el problema de fons, sinó que l’ajorna per més endavant. I pitjor encara, pot ser una nova mesura recentralitzadora si s’articula de manera que impedeixi a les comunitats autònomes accedir -quan la situació els ho permeti- als mercats financers, de manera que l’únic accés al crèdit que tinguin sigui a través del govern central -que, d’aquesta manera, les controlarà més.