Més dependents que mai

Que el sistema de finançament autonòmic és del tot insatisfactori ho sap tothom, però mai com ara s’havia arribat a una situació d’insuficiència financera i de dependència de l’Estat com la que està patint la Generalitat.

Qualsevol nivell de govern que tingui atribuïdes competències de despesa ha de tenir els ingressos necessaris per cobrir el cost que li suposa prestar els serveis traspassats. És un principi tan bàsic i fonamental que sembla irracional que no es compleixi. És el que s’anomena principi d’equitat vertical. Els desequilibris verticals que afecten les comunitats autònomes poden tenir diferents causes: falta de poder tributari, baixa capacitat fiscal i canvis en la distribució de competències.

Doncs bé, suposant que el 2010, any base del nou model de finançament, hi havia un equilibri -segons el qual la distribució percentual dels ingressos entre l’Estat i les comunitats autònomes de règim comú era d’un 38% per a l’Estat i un 62% per a les comunitats-, al llarg del temps aquest equilibri s’ha trencat perquè els ingressos de l’Estat han augmentat molt més que els de les comunitats autònomes. En concret, entre els anys 2010 i 2013 els ingressos de l’Estat van créixer a una taxa interanual d’un 8,3%, mentre que els ingressos de les comunitats autònomes van disminuir a una taxa interanual d’un 3%. El resultat d’aquestes tendències és que els ingressos de les autonomies han passat a representar el 54%, mentre que els de l’Estat han guanyat pes i representen el 46% del total. Les causes d’aquest desequilibri són, d’una banda, l’increment de la recaptació derivada dels augments dels tipus impositius en l’IRPF estatal, en l’IVA i en els impostos especials, i, de l’altra, el fet que els efectes de la crisi han sigut més contundents en la recaptació dels impostos totalment cedits a les comunitats autònomes (especialment en l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). La conseqüència d’aquest fet és que s’ha produït un transvasament de recursos de les comunitats autònomes cap a l’Estat.

Aquí cal afegir que durant aquest període a les comunitats autònomes se’ls han traspassat noves competències que suposen un increment de les despeses, com són, entre d’altres, les vinculades a la llei de la dependència.

Aquesta situació s’agreuja quan hi afegim aquelles mesures que pren el govern central que afecten les finances de les comunitats autònomes. Un exemple d’aquest comportament va ser l’eliminació de les entregues a compte vinculades als fons de convergència. Amb aquesta decisió l’Estat s’evitava durant uns anys transferir uns recursos a les comunitats autònomes i, per tant, reduïa el seu dèficit, i d’altra banda, les comunitats que comptaven amb aquests recursos deixen de tenir-los.

El resultat d’aquest desequilibri vertical ha provocat a les comunitats autònomes una important insuficiència financera i greus problemes de liquiditat i tresoreria, sobretot a comunitats com Catalunya, altament penalitzades per la pauta redistributiva del mateix sistema de finançament.

Com es pot resoldre aquesta situació? Hi ha diverses opcions. Una primera podria ser cedint més impostos a les comunitats autònomes tant en matèria normativa com de gestió i recaptació. Però l’experiència d’aquests darrers anys mostra que precisament el govern del PP ha utilitzat al màxim la seva capacitat fiscal per evitar que ho fessin les comunitats. Cal recordar que els augments de l’IRPF estatal, l’IVA i els impostos especials no suposen més ingressos per a les comunitats autònomes. També cal tenir present que les comunitats si volen crear tributs propis no poden gravar fets imposables que estiguin gravats per l’Estat, i ja es va demostrar amb l’impost sobre dipòsits bancaris com es va afanyar el govern central a introduir aquest impost a tipus zero només perquè la Generalitat tenia previst implantar-lo.

Una segona opció seria incrementant les transferències de l’Estat a les comunitats, opció que no s’ha pas plantejat el govern central.

La tercera opció és que les comunitats augmentin el deute amb l’Estat, amb el que això suposa de costos financers. Cal recordar que en tres anys la conselleria d’Economia ha pagat a l’Estat 1.900 milions d’euros en concepte d’interessos pels recursos rebuts a través del FLA, interessos que empitjoren el dèficit de la Generalitat i, en canvi, en ser ingressos per a l’Estat, aquest millora la seva situació financera.

Òbviament, per a un govern del PP tan centralista, aquesta és la millor opció: no compartir l’increment d’ingressos que l’Estat ha tingut els últims anys amb les comunitats, no deixar que aquestes augmentin els seus tributs propis, traspassar-los més competències de despesa i oferir-los una línia de crèdit com el FLA, en la qual serà el ministre d’Hisenda qui decidirà les condicions. Com el tipus d’interès, els anys d’amortització i en quin moment traspassar els recursos.

La falta de lleialtat institucional és absoluta i la dependència financera de l’Estat també. Però tot això té una voluntat política clara que veurem quan s’apropin les eleccions i el govern del PP digui que gràcies a ell els catalans podrem tenir els serveis bàsics perquè és el govern central qui paga als proveïdors. Quina barra!