Una pobresa intolerable

Una de les dades més alarmants i indignants per injusta i cruel és, sens dubte, la taxa de pobresa infantil. Les últimes dades oficials de l’INE exposen la dura realitat: a Espanya el 30% dels menors de 16 anys estan en situació de pobresa, i per si això no fos prou, sembla que continuarà augmentant. Com s’ha arribat a aquesta situació? La primera resposta cal buscar-la en la crisi econòmica. No només ha fet augmentar el nombre de persones que estan en risc d’exclusió social, sinó que ha fet empitjorar les condicions de vida de les persones que ja estaven en aquesta situació i, a més, ha empitjorat les possibilitats de sortir de la pobresa. A tot això cal afegir-hi les fortes mesures d’austeritat que han reduït encara més la renda de les persones amb menys recursos.

Ara bé, una segona causa d’aquests elevats índexs de pobresa és que a Espanya no hi ha un sistema de programes de lluita contra la pobresa eficaç, ni per la seva quantitat ni pel seu disseny.

Pel que fa a la quantitat, Espanya és un dels països de la Unió Europea que menys recursos destina a les polítiques de lluita contra la pobresa. En concret, l’any 2012 la despesa en aquestes polítiques va ser de tan sols el 0,2% del PIB. Si s’ordenen els 27 països de la UE en funció d’aquesta variable, Espanya se situa en la posició vint-i-dosena. En aquests sentit, cal assenyalar que els països que més despesa destinen a la lluita contra l’exclusió social són els que presenten una taxa més baixa de pobresa i, al contrari, els països que menys despesa hi destinen són els que presenten unes taxes de pobresa més elevades. Per tant, és obvi que la lluita contra la pobresa requereix més recursos.

En segon lloc, cal reformar l’actual sistema de protecció social per fer-lo més eficaç. A diferència dels països de la UE, a Espanya no existeix un sistema de prestacions assistencials vertebrat, sinó que és la suma d’ajuts molt diversos, que s’han anat implantant en diferents moments del temps atenent a lògiques molt diverses. El resultat és un mosaic molt variat de programes, amb importants problemes d’equitat, ja que ofereix nivells de protecció molt diferents per a individus o llars amb necessitats similars i, a més, presenta forats molt importants en la protecció de determinats col·lectius.

Una altra singularitat d’Espanya és que, a diferència dels països de l’OCDE, no ha endegat cap reforma important en la política de protecció social que aconseguís més eficàcia en la lluita contra la pobresa. Els principals trets d’aquestes reformes dutes a terme a nivell internacional són, primer, apostar per prestacions selectives i no universals. És a dir, definir clarament els col·lectius als quals s’han de destinar els ajuts i establir les condicions per accedir a les prestacions. Segon, per evitar possibles desincentius a la incorporació al mercat laboral i la por a generar hàbits de dependència, en la majoria de països s’han establert límits temporals a la prestació, i obligacions als beneficiaris, com per exemple la participació en programes de formació. Tercer, en la majoria de països aquestes polítiques estan descentralitzades, ja que els governs regionals o locals són els més pròxims als ciutadans i, per tant, els que millor coneixen les seves necessitats. Quart, les dotacions de les prestacions han de ser adequades a les necessitats socials que es vulguin atendre.

En definitiva, és urgent una reforma de les polítiques de lluita contra l’exclusió social tant pel que fa a recursos com a disseny, ja que aquesta és l’única manera de lluitar contra la pobresa davant d’escenaris de volatilitat econòmica i sobretot en països on els processos de crisi van acompanyats de polítiques d’austeritat molt severes. En aquest sentit, s’haurien de combinar elements de sostenibilitat de rendes en el curt termini juntament amb mesures que tinguessin efectes estructurals sobre la pobresa, especialment les destinades a incrementar el nivell educatiu de les llars amb menys recursos. Així, propostes com l’establiment d’una renda bàsica per a llars amb fills que eviti desincentius perversos podria ser un bon instrument per garantir a curt termini la protecció a les persones més vulnerables com són els nens. A la vegada, aquesta prestació s’hauria de complementar amb mesures que afavorissin l’èxit educatiu d’aquests infants, com per exemple les beques menjador, les ajudes per a material escolar o per a activitats extraescolars, la disponibilitat de tutors, entre d’altres.

No costa tant fer-hi front, és qüestió de voluntat política.