Per què una nova reforma universitària?

El 30 de gener el consell de ministres va aprovar el reial decret pel qual s’obre la possibilitat que els graus universitaris passin a ser de tres anys, quan fins ara han sigut de quatre. És cert que Espanya, quan va implantar l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’anomenat pla Bolonya, es va diferenciar de gairebé tots els països de la Unió Europea, que van optar per un model de tres anys. De fet, l’objectiu del pla Bolonya era incrementar la mobilitat dels estudiants europeus fent que les titulacions tinguessin una estructura similar. Doncs bé, en aquell moment tenia tot el sentit que Espanya hagués fet una reforma universitària per convergir amb Europa.

Però actualment no percebo que hi hagi una demanda a la societat per canviar l’estructura dels graus. La qüestió llavors és: ¿per què ara el ministre Wert torna a aprovar un nou decret d’ordenació universitària, quan encara no hem tingut temps de valorar com estan anant els actuals graus? Cal tenir en compte que la majoria dels actuals graus van començar a implantar-se als cursos 2009-10 i 2010-11. Això suposa que els primers graduats van acabar els seus estudis als cursos 2012-13 i 2013-14, és a dir, la majoria el curs passat. I ara que des de la universitat ens hauríem de preocupar per analitzar si els nostres estudiants han assolit amb èxit les competències i habilitats que s’havien previst, i per modificar i millorar totes les deficiències i mancances, ja no tindrem l’oportunitat de fer-ho, perquè ens haurem de dedicar a pensar els nous graus. Tot plegat dóna lloc a una inestabilitat institucional que provoca greus ineficiències, ja que en lloc de dedicar esforços a les nostres tasques docents i de recerca haurem de tornar a dedicar temps i energies a definir els nous graus, quan no tindrem encara evidències suficients per valorar com han anat els actuals graus.

El motiu que argumenta el ministre, i que apareix en el reial decret, és que l’objectiu de la nova legislació és resoldre el problema amb què es troben alguns dels alumnes espanyols que volen fer un doctorat en un país europeu i que no tenen el nombre de crèdits de màster suficients, i llavors han de cursar assignatures addicionals. En resposta a aquesta argumentació cal dir, primer, que això ja passa també actualment dins d’Espanya. Hi ha molts programes de doctorat en els quals, en funció del màster previ que s’hagi cursat, es demana als alumnes que cursin complements formatius, és a dir, assignatures addicionals. D’altra banda, cal preguntar-nos a quants alumnes del sistema universitari espanyol afecta aquesta problemàtica i a quants alumnes afectarà la reforma universitària. Només tres dades perquè vostès jutgin: actualment a Espanya hi ha un milió i mig d’estudiants de grau, uns cent mil de màster i es doctoren uns deu mil estudiants. Per tant, la problemàtica que diu el reial decret afecta menys de l’u per cent dels alumnes universitaris.

D’altra banda, la mobilitat d’estudiants a nivell europeu es realitza, fonamentalment, a través del programa Erasmus, i són els estudiants de grau els seus principals beneficiaris. Doncs bé, malgrat que Espanya tingui una estructura de quatre anys, és el país que rep més estudiants (40.202 el curs 2012-13) i el que n’envia més a altres estats membres (39.249). Per tant, les xifres mostren que la mobilitat no és un problema. De fet, si es vol incrementar només cal augmentar la dotació de les beques, ja que Espanya és el país on la beca Erasmus és més baixa.

Tot sembla indicar que el motiu real és econòmic. Primer, si els graus passen a ser de tres anys, la plantilla de professorat estarà sobredimensionada i, per tant, pot ser un argument per ajustar-la. Segon, els crèdits de màster tenen un preu més elevat que els de grau, amb la qual cosa als alumnes o a les seves famílies els sortirà més car obtenir una formació equivalent a l’actual (de quatre anys). Així, per al ministeri els comptes són molt fàcils: es redueix la despesa universitària i augmenten els ingressos per matrícula. En canvi, segons afirma la reforma, provocarà un estalvi econòmic a les famílies, perquè s’estalviaran pagar un any i, a més, els nous graus permetran accedir al món laboral més ràpid. Però el ministre obvia que les empreses i institucions valoraran positivament el fet de tenir un màster, per la qual cosa a la pràctica hi haurà una pressió important perquè els estudiants continuïn la seva formació amb un màster. De fet, si com diu el ministre la nova normativa no respon a un tema pressupostari i és només d’encaix acadèmic, una solució ben fàcil seria fixar que el primer any de màster tingui el mateix preu que els de graus. Ho faran?