Per una veritable unió fiscal i política

El pla de reformes impulsat pel govern de Tsipras a Grècia com a conseqüència del pla d’ajust fixat per la Unió Europea està provocant importants protestes socials. Aquest pla té l’objectiu de reequilibrar els comptes públics reduint els nivells de dèficit públic i endeutament. Pel que fa a Espanya, la Comissió Europea ha advertit que els pressupostos de l’Estat per al 2016 s’hauran de reduir en 9.000 milions d’euros per assolir els nivells de dèficit acordats. Són dos exemples de les conseqüències que ha suposat el disseny incomplet de la Unió Monetària. Avui tothom és conscient que hi va haver greus errors i que aquests errors van aflorar en tota la seva dimensió amb la gran recessió.

Cal ser conscient que aquestes debilitats de la unió monetària han provocat que els països menys competitius de la zona euro presentessin dèficits i endeutaments públics molt més elevats dels que haurien tingut si no n’haguessin format part. Això s’explica perquè aquests estats haurien pogut disposar de dos instruments bàsics per gestionar una crisi econòmica: el tipus d’interès i el tipus de canvi. Traspassar la política monetària al Banc Central Europeu (BCE) els va impedir utilitzar-los.

Aquesta cessió de sobirania monetària cap a la UE no seria problemàtica si hagués anat acompanyada d’una unió fiscal i de més integració política. Però no s’ha avançat prou en cap d’aquests dos sentits i això fa que ens trobem davant una situació totalment inèdita en la història: tenim unió monetària sense govern polític i sense unió fiscal. De fet, tradicionalment les unions monetàries han sigut l’últim esglaó d’una unificació. Primer hi ha hagut un procés d’unió política seguida d’una unió fiscal, i finalment una unió monetària. Però a Europa es va començar la casa per la teulada, i ho estem patint.

En relació a la unió fiscal, si bé és cert que no existeix un únic model, sí que ho és que totes les estructures federals disposen d’uns elements comuns que faciliten el bon funcionament de la unió monetària. Entre d’altres, disposar d’un pressupost que sigui capaç d’exercir la funció estabilitzadora, és a dir, que quan algun territori pateixi una crisi econòmica, el govern central pugui compensar aquest impacte negatiu; disposar d’uns recursos fiscals propis que hi permetin recaptar impostos, i tenir un Tresor responsable de l’emissió de deute. Doncs bé, el pressupost de la UE representa tan sols l’1% del PIB comunitari, xifra extremadament reduïda si és compara amb els pressupostos que gestionen els governs federals. Per tant, difícilment pot impulsar polítiques estabilitzadores. D’altra banda, no disposa d’un Tresor, i pràcticament només compta amb els impostos aranzelaris com a recursos tributaris. Per tant, tal com es pot comprovar, ara mateix la UE dista molt de ser una unió fiscal plena. De fet, tota la política fiscal s’ha articulat només a través de la disciplina fiscal dels estats, entesa com el compliment d’uns determinats objectius de dèficit i d’endeutament públic.

En relació a la unió política, fa anys que es denuncia el dèficit polític de les institucions comunitàries, atès que no existeix un govern elegit directament pels ciutadans europeus. Si bé és cert que des del 2010 hi ha hagut una important transferència de sobirania des dels estats cap a les institucions europees, aquesta transferència s’ha dirigit fonamentalment cap a òrgans intergovernamentals com el Consell, no cap a l’establiment d’un govern comú europeu. El problema s’agreuja quan la majoria de decisions que pren el Consell requereixen unanimitat.

En definitiva, la unió monetària ha suposat que els països de la UE menys competitius patissin amb més força els efectes negatius de la crisi. Però, a més, com que van cedir la política monetària al BCE, es van quedar sense els instruments necessaris per pal·liar aquesta crisi. I l’escenari encara és pitjor si tenim en compte que la UE no ha estat dotada dels instruments estabilitzadors que té qualsevol govern federal per amortitzar els cicles econòmics. Ben al contrari, la Unió Europea va aplicar l’únic instrument que li ha estat atorgat, que no és altre que fer complir la disciplina pressupostària als països membres. Tot això, amanit amb la manca d’un govern polític a nivell europeu, fa que sigui del tot necessari un replantejament de la vertebració del projecte europeu. Resulta evident que la seva continuïtat passa per reforçar tant la unió fiscal com la política. En aquest sentit hi ha un important consens en el món acadèmic, però falta voluntat política per aplicar-lo. Ara bé, no fer-ho tindrà un cost econòmic, social i polític que els proeuropeus no ens podem permetre.