Encallats a la porta giratòria

Així va viure Unió un dels dies més difícils de la seva història

A les dues del migdia, el Parc de la Ciutadella estava atapeït de gent gaudint d’un dia esplèndid: turistes, sortides escolars, un grup fent tai-txi... Ningú diria, contemplant l’escena bucòlica, que un parell de carrers més amunt, a pocs minuts del Parlament, Unió estava a punt d’obrir la caixa dels trons. Just a aquella hora, a la sala de reunions de la seu democristiana, esperaven als membres del comitè de govern d’Unió uns entrepans de pernil, formatge i fuet, i la notícia que el partit abandona el Govern.

Era el punt final d’un matí que havia transcorregut enmig d’un rosari de reunions a la cambra catalana, on es va fer saber la decisió als socis de CDC i a Artur Mas. La darrera trobada del president amb la vicepresidenta i el conseller Espadaler -el conseller d’Agricultura segueix absent just el dia que Unió planta el Govern- va tenir un final tan esquerp que la fredor del no comiat de Mas i Ortega no es va dissimular ni davant de la premsa.

Un cop a la sala de reunions d’Unió, els mòbils dels presents van ser requisats i dipositats en una capsa, amb un cordial missatge d’agraïment del president del comitè de govern, Josep Antoni Duran. Va ser Duran el primer a parlar, tot just per donar entrada a Ramon Espadaler, que va comunicar als presents que s’havia pactat amb el president Artur Mas una sortida civilitzada del Govern. La constant del missatge va ser que Unió no pot acceptar un ultimàtum com el que va haver de sentir dilluns. La idea es va exposar del dret del revés i, fins i tot, amb metàfores fàcils com la d’aquella parella que se separa i al final, després d’una temporada, es torna a retrobar, que va evocar el diputat Benet Maimí.

A aquella hora les xarxes ja havien donat la notícia i els nervis corrien com un impuls elèctric per cadascuna de les artèries d’Unió. I el partit començava a reaccionar.

A dins de la reunió, els arguments rebotaven com en un frontó davant la decisió de la cúpula. I la tensió es va començar a notar. No van trigar a aparèixer les acusacions de deslleialtat, que va plantejar Marta Llorenç davant les aproximacions dels crítics a l’ANC, Òmnium i l’AMI. Tampoc es va fer esperar la rèplica irada de Castellà. No va ser l’únic moment en què van saltar espurnes. La crida de Marta Vidal a pensar en la gent que ha mort per defensar els ideals d’Unió va provocar una contundent reivindicació, per part de Duran, de la figura de Carrasco i Formiguera.Mentre això passava al primer pis, a la planta baixa s’hi anava concentrant la premsa. A tres quarts de quatre estava anunciat un mut. És a dir, que les portes s’obririen perquè les càmeres immortalitzessin la reunió. Però no hi va haver mut. Tampoc va començar la roda de premsa a l’hora prevista.

Entre càmeres i crítics

La reunió seguia. Fins a les 5 i 10. De cop, Josep Sánchez Llibre va irrompre al vestíbul. Ningú estava preparat. Ningú el va poder interceptar abans que arribés a la porta giratòria que dóna accés al carrer. El seguia Duran, que no va tenir tanta sort. Quan va aparèixer, els fotògrafs tenien els objectius preparats per perseguir-lo. I amb tant d’entusiasme que, quan el líder democristià va entrar a la porta giratòria, el van seguir un grapat de càmeres amb els braços enlaire intentant enfocar... i la porta va quedar dramàticament bloquejada. Amb polític i fotògrafs entaforats a dins com una espectacular llauna de sardines de vidre. De poc van servir les protestes de Duran. Un cop al carrer va continuar la persecució fins a arribar al vehicle, mentre una turista preguntava si allà hi havia una celebrity.

Superat l’aldarull, va ser Espadaler qui va comparèixer. A la sala de premsa, a la planta -1. Va comunicar que, per coherència, Unió abandona el Govern però no la federació. Es trenca però no es trenca. Com més inconcretes eren les seves concrecions, més s’esvalotava l’eixam de preguntes que bombardejaven el conseller, que, malgrat tot, no es va moure ni un mil·límetre del discurs.

Quan va acabar el torn de preguntes i mentre Espadaler seguia a la sala, es van presentar els crítics liderats per Antoni Castellà. Moment de tensió. El cap de premsa d’Unió dient-los que no podien usar aquell escenari. Protesta davant dels periodistes. I torna cap amunt. Al vestíbul altre cop. Per explicar, a peu dret, les seves raons. Castellà va argumentar que no estan disposats a “fer xantatge” al president perquè renunciï al 27-S. La irritació era evident, no només per la decisió i com s’havia pres sinó perquè, en recuperar el mòbil i la connexió amb el món exterior, aquests dirigents van descobrir que aquella decisió que a la reunió s’havia explicat com un acord amb el president, en realitat era una decisió unilateral.