Història al museu

Un protocol inèdit relega vicepresidenta, consellers i alts càrrecs a segona i tercera fila

Poc s’ho devien pensar el 1996 quan es va crear el Museu d’Història que en aquest edifici s’acabaria produint un fet com el que ahir s’hi va viure. Eren aquells anys en què el peix al cove cotitzava a l’alça i Jordi Pujol semblava aspirar a una de les sales d’honor. La història, però, té aquestes coses...

El Museu va ser escenari ahir d’una fotografia diferent. Molt diferent de la que s’hauria pensat l’any 96. I curiosa. No acompanyava gaire la posada en escena, ni la sirena de la Guàrdia Urbana que va interrompre el discurs d’Oriol Junqueras, ni la botzina sostinguda del vaixell que udolava rere les paraules de Muriel Casals, ni l’impertinent mòbil -d’amo maldestre- que va interrompre Artur Mas. No acompanyava la calor, ni el terrat -massa petit-, ni la bandera espanyola -massa gran- que oneja a la capitania del Moll de la Fusta. I això no obstant, ahir al terrat del Museu d’Història hi havia la sensació que alguna cosa estava passant.

Carme Forcadell va ser l’encarregada de presentar Raül Romeva, amb un “ara li passo la paraula al nostre”, un instant de dubte, “cap de candidatura”. Els quatre artífexs del procés havien reduït les seves intervencions a pocs minuts per cedir-li tot el protagonisme. Americana blava, camisa blanca i texans. Sense corbata. Ahir ningú duia corbata.

“Això és molt estrany”, va començar el cap de llista. Semblava nerviós. La seva va ser una intervenció mesurada i sense escarafalls. Ni tons èpics ni mítings. Mentre els bongos no paraven de sonar al carrer, els turistes passejaven en xancletes i les gavines cridaven amenaçadores, Romeva va parlar de riscos i d’oportunitats, d’independència i de pobresa infantil, d’escola catalana i de relacions laborals -“perquè a ningú se li escapi de què va tot això”-. Va parlar de pluralitat, d’acord i d’un objectiu comú. “No és poca cosa”, va sentenciar abans d’anunciar el nom de Junts pel Sí.

No hi ha va haver clams de campanya, però sí un full de ruta, mentre els assistents contemplaven l’horitzó, mar enllà, perquè quedi clar que a partir de les eleccions les coses s’han de fer “bé i ràpid”. Només tres cops el van interrompre aplaudiments i crits d’“independència”, que se sentien entre un públic que ocupava el fons de l’espai, rere les barreres que formaven convidats i premsa.

Mentre Romeva parlava, Mas, Junqueras, Forcadell i Casals escoltaven asseguts en uns tamborets blancs. La calor aixecava núvols gegants damunt del mar, i de tant en tant una mica de brisa s’escolava entre els assistents. Des de la primera fila representants d’entitats i partits seguien els parlaments, mentre un protocol sorprenent relegava vicepresidenta, consellers i alts càrrecs a les segones, terceres i quartes files. Gairebé impossible destriar entre els candidats i els -molts- que no passaran d’aspirants a ser-ho. L’acte es va tancar amb Els segadors i un “Visca Catalunya” d’Eduardo Reyes mig girat i tapant-se la cara. I amb els ascensors curiosament atapeïts de cares que aquestes setmanes omplien diaris i televisions, i que potser algun dia ocuparan un espai al museu. Qui sap?