CRÒNICA

Les nostàlgies del candidat

“Hem governat aquesta ciutat durant 30 anys”. I, esclar, arriba la pregunta d’Antoni Bassas, que cau contundent -sense murrieria ni to burleta-: “Però vostès encara són aquells?”

“Però vostès encara són aquells?” És cert, la pregunta és rareta. Però algú ho havia de dir. Jaume Collboni, el candidat del PSC, acaba d’explicar que davant les “incerteses” que representen els nous partits com el d’Ada Colau, ells no fan por perquè a Barcelona ja els coneixen. “Hem governat aquesta ciutat durant 30 anys”. I, esclar, arriba la pregunta d’Antoni Bassas, que cau contundent -sense murrieria ni to burleta-: “Però vostès encara són aquells?”

L’esmorzar amb el candidat és al Saló dels Cònsols de la Cambra de Comerç. Unes espectaculars arcades sostenen aquesta construcció gòtica de parets vermelles. Entre el públic costa trobar aquell PSC que Collboni reivindica. No hi és el seu predecessor, Jordi Martí, avui al capdavant d’un altre partit, el Moviment d’Esquerres. Sí que hi és Jordi Hereu, amb la seva habitual bonhomia. Joan Clos ni hi és ni ningú l’esperava. Tampoc no hi ha cap rostre emblemàtic del món Maragall. De fet, sí que hi ha un dels homes de confiança de Maragall, però per una altra raó. No compta.

Hi ha Carles Martí, Rocío Martínez-Sampere, Laia Bonet... Antics rivals, avui molt més somrients i relaxats que el candidat. També hi ha l’incombustible Josep Maria Sala, guardià de les essències del PSC. L’home de Nicaragua.

Collboni aprofita qualsevol ocasió per engegar pulles a Colau i al candidat de CiU, Xavier Trias, molt presents en la seva campanya. Intenta trencar la dinàmica de duel a dos que l’ha deixat fora de joc. Però mentre el dit assenyala la voluntat de ser a primera línia, el discurs grinyola amb un “No farem oposició de trinxera” que el retorna irremeiablement al furgó de cua.

El candidat va encetar la cursa electoral amb el sondeig del CIS que el deixava en quart lloc amb 5 regidors. “He de fer reflexionar els indecisos”, explica pensant en els propers tres dies. La campanya és crucial quan hi ha un percentatge tan alt d’indecisos com el que s’ha detectat. Però, diumenge, El País encara el castigava més, amb només 3 regidors i la sisena posició. ¿I la seva expectativa? Un amic li ha dit que ha de dir “10, com el Messi”. I així ho explica.

Dosifica les propostes perquè, segons diu, els rivals el “copien”. Avui toca parlar d’escoles bressol, però el seu discurs sembla més aviat voler seduir el vot de la gent gran, com el seu pare, un enginyer jubilat. D’ell en parla quan insta a reconquerir la ciutat, presa pel turisme. Quan evoca les passejades dominicals per les Rambles per anar a canviar segells a la plaça Reial i després “els calamars i la canya”. “Feia olor de Barcelona”, explica.

En definitiva, un matí de nostàlgia. Nostàlgia d’aquella “Barcelona autèntica” prèvia a la invasió de les hordes de turistes i d’aquell altre PSC que un dia va regnar a la ciutat.