Des del Canadà, amb ulls de mosca

De les experiències que atorga l’exili -voluntari o forçat- sobresurt per imprevista la de constatar que hi ha un moment en què la manera de ser al món es fa per sempre més a partir de la relació emocional amb dos països (o més), dues cultures (o més) i dues llengües (o més). Aquesta condició, dolorosa al principi, alliberadora després, té una conseqüència lògica: enfrontar-se de manera crítica a les narracions identitàries construïdes amb lents unifocals.

M’ha tocat seguir des del Canadà, un país on precisament s’ha forjat el concepte de multiculturalisme, els esdeveniments recents de la política catalana. I és gràcies a la meva doble condició de catalana i canadenca que puc mirar, com si tingués els ulls multifocals de les mosques, els efectes potencials de la col·locació de les primeres pedres simbòliques en la refundació de la nació catalana. Deixant ara de banda qualsevol apreciació de caràcter estrictament ideològic, el que m’està cridant particularment l’atenció és la referència sovintejada dins de tot l’espectre polític independentista a un passat nacional suposadament compartit, és a dir, als esdeveniments o personatges que configuren una “comunitat imaginada”, segons la conceptualització que va fer el 1983 el politòleg Benedict Anderson.

Tot i ser freqüent, l’ús del passat sostret del seu context històric no ens hauria de deixar indiferents. Pretendre que el passat pot servir per explicar el present només és cert si entenem el present com una conseqüència de les accions ocorregudes en el passat, però mai el passat pot allargar de manera intocada la seva vida en el present. Voler mostrar, per exemple, que entre el primer president de la Generalitat i l’actual s’obre l’alfa i l’omega d’un arc històric continuat és esborrar les distàncies enormes tant polítiques i ideològiques com simbòliques i existencials entre diferents períodes històrics, en benefici de la sacralització d’un passat -tots els passats- que demana una permanent anàlisi crítica.

L’informe sobre la integració de les persones immigrades a Catalunya publicat el 2013 ens permet entendre l’evolució i la situació dels estrangers residents a Catalunya del 2000 fins al 2012, des de l’univers simbòlic i cultural fins a la situació econòmica, passant per la percepció de la política i el nivell d’assimilació volguda o permesa a la societat catalana. L’estudi deixa constància d’un grau molt baix d’identificació de les persones estrangeres amb la política catalana, i també d’un nivell baix d’integració als valors de la societat d’acollida. Si tenim en compte que la franja d’edat majoritària de les persones d’origen estranger que viuen a Catalunya va dels 16 als 30 anys, és fàcil deduir el pes específic d’aquests joves i dels seus fills i filles d’aquí molts pocs anys, tots subjectes de ple dret en la configuració d’aquest nou estat, o d’aquesta nova nació.

Tot i no comptar amb un estudi exhaustiu que detalli possibles canvis de posició entre les persones estrangeres en els darrers tres anys, tant l’informe referit com l’escassíssima representació d’estrangers en la política pública catalana fan imperativa la revisió dels actuals discursos patriòtics, i no pas per una simple compulsió a la correcció política. Pensem que la pàtria és, al capdavall, un concepte que s’origina en l’acceptació d’un pare simbòlic compartit, una noció caduca en una època marcada per la diversitat. La realitat demana, probablement, una construcció de la nació contemporània a partir del dol de la narració patriòtica. Seria bo, per tant, obrir el debat, tant intel·lectual com emocional, per tal de fer possible començar a perfilar un discurs nacional que tingui en compte tot tipus de diversitat, cultural i ètnica, de gènere i de classe. En definitiva, es tractaria de bastir un nacionalisme ètic que passaria per l’assumpció de certes renúncies. Renunciar a la noció de pàtria entesa com a entitat tancada i uniforme. El que s’aniria configurant seria una narració més inestable i per tant menys confortable, però indubtablement més creativa i per damunt de tot més justa i valenta. Ulls de mosca sobre el present.