Esforç d’inclusió ‘made in Canada’

Tothom que arriba al Canadà se sent en poc temps representat per una bandera que no és traducció de cap mite fundacional

Als boscos i parcs d’una bona part de l’est del Canadà la transformació cromàtica dels verds als vermells encesos anuncia esplendorosament el canvi d’estació. Cada any i de manera inevitable se’ns fa present a través de la natura la pertinença de la bandera canadenca amb la seva gran fulla d’auró al mig.

El disseny i l’acceptació popular de les banderes no és una qüestió banal. La bandera canadenca actual es va aprovar parlamentàriament fa relativament poc, el 1965, després de més de cent anys de discussions i provatures. Es va optar finalment per la fulla d’auró vermella perquè l’auró és l’arbre autòcton i també perquè l’elaboració del xarop a partir de l’extracció de la seva saba és una pràctica de les nacions indígenes anterior a la colonització. Els colonitzadors francesos i anglesos van generalitzar aquesta pràctica fins a convertir el xarop en producte típic, de manera que avui es ven fins i tot com a souvenir.

El disseny de la bandera canadenca ha tingut la perspicàcia de saber unir simbòlicament les nacions indígenes -tot i el maltractament genocida a què han estat sotmeses- i la colonització europea. Tot i així, el protagonisme de la fulla d’auró en el paisatge quotidià fa que tothom que arriba al Canadà se senti en poc temps representat per una bandera que no és traducció de cap mite fundacional.

El Canadà té la virtut de sensibilitzar la societat envers la diferència i les necessitats dels altres

Malgrat que el Canadà està constituït sota una voluntat unitària present en tots els estats, el que és cert és que també hi circula una voluntat important d’inclusió. En el terreny polític sobresurt la pràctica del multiculturalisme, que es defineix com la voluntat de crear un país tenint en compte els col·lectius culturals que el componen, contràriament a l’assimilació, que denota la voluntat política de subsumir la diferència dins un model d’estat prefixat. Malgrat les crítiques al model multicultural, es podria dir que la inclusió dins la diferència és la utopia canadenca, el work in progress d’aquest extens laboratori.

Aquesta tendència a la inclusió, que arriba a permetre canviar la lletra de l’himne nacional per esborrar-ne les traces sexistes, pot semblar quedar reduïda al terreny simbòlic, però, en canvi, té la virtut de sensibilitzar la societat envers la diferència i les necessitats dels altres. El següent exemple és força explicatiu.

Al canvi de fulles de la tardor, s’hi afegeix la celebració de la Festa del Treball, que d’alguna manera dona la benvinguda a l’any escolar i que compta amb un espectacle d’acrobàcies aèries dutes a terme per avions militars d’última generació que té lloc a Toronto durant tres dies.

Les incomoditats del soroll van arribar al límit l’any passat. Toronto ha acollit últimament uns 20.000 refugiats provinents de conflictes bèl·lics, majoritàriament de Síria. Els dies d’espectacle aeri diverses associacions d’atenció als refugiats i periodistes van alertar que el soroll eixordador havia ocasionat pànic entre els nouvinguts en recordar-los els sons de la guerra. És per això que es demana la reconsideració d’aquest espectacle, tenint en compte que el país té l’obligació d’acollir la gent de manera que s’asseguri la seva sensació de protecció, rehabilitació i integració. En aquest sentit, els veterans canadencs de la Segona Guerra Mundial fa molt anys havien advertit de la incomoditat que els produïa l’ús de focs d’artifici en les festes oficials.

A Barcelona, recordo el meu pare fent broma cada Sant Joan, una broma associada sempre amb la seva experiència de la guerra. La generació del meu pare no va viure en un país on el trauma de la guerra ha pogut ser reconegut. No es tracta de prohibir focs d’artifici sinó de prendre consciència que una de les moltes assignatures pendents del país és la de repensar els efectes de la guerra a partir del seu impacte en els cossos, i en les accions, tant en les generacions que la van viure, com en les subsegüents. De totes les guerres. Les commemoracions es queden curtes si no arriben a qüestionar l’impacte traumàtic dels esdeveniments. Professionals de la salut mental com Anna Miñarro i Teresa Morandi han estat de les poques que hi han treballat. Em pregunto quants d’aquests fantasmes de la guerra no estan ressorgint aquests dies a Catalunya, i quants no dirigeixen certes accions. I les conseqüències que tindrà tot plegat si es continuen desconsiderant.

Etiquetes