Internacionalització del Procés i identitat nacional

Un nou país hauria de poder construir-se evitant les referències tancades a identitats nacionals

Des de l’exterior de vegades pot sobtar que els esforços d’internacionalització del Procés es redueixin a la repetició d’uns quants punts temàtics presentats sense matisos i per tant sense afany dialèctic: afirmar la situació de colonització de Catalunya i el tancament de l’estat espanyol al diàleg (un punt que s’haurà de renovar), tot presentant una dicotomia entre la bondat d’una aspiració i la maldat, semblaria que essencialista, de l’estat espanyol.

A l’esquematització en la presentació de la situació s’hi afegeix el fet que sovint aquest desig d’independència topa amb l’escepticisme de sectors bastant amplis de molts països, tal com queda reflectit en la premsa internacional que se’n fa ressò. Intueixo, a més, que aquesta reacció pot ser fins i tot més àmplia en països que s’han configurat a partir de la diversitat cultural.

Moltes persones han fugit del seu lloc d’origen precisament per raons de persecucions ètniques i nacionals, o bé desesperades perquè els estats dels quals eren ciutadanes no han donat resposta a les seves necessitats bàsiques. No sorprèn, doncs, que aquells que fugen tant de les guerres com d’altres situacions extremes adquireixin amb els anys i ja al nou país una perspectiva més aviat escèptica sobre la bondat dels estats. I tot i que el país que els ha acollit i al qual ja pertanyen ells i les seves famílies sigui també i òbviament un estat, l’experiència passada fa més viable la circulació d’una perspectiva crítica que permet revisar el lligam entre estat i individu. Podríem dir que en països de forta immigració el factor clau és aconseguir viure junts no tan sols en la diversitat sinó en la diferència. Es tracta d'un exercici menys fàcil del que sembla, ja que la configuració col·lectiva es renova constantment a mesura que passa el temps i que s’hi agreguen noves percepcions i noves generacions.

Fa l’efecte que la qüestió de la identitat nacional s’ha anat esquivant a través de l’afirmació del caràcter transversal del Procés

Aquesta multiplicitat que en principi pot generar un cert vertigen, i fins i tot una crisi identitària, també té l’avantatge d’oferir a les persones la possibilitat d’integrar-se a la nació sense renunciar del tot (una part de pèrdua és sempre inevitable) a allò que cadascú considera fonamental de la seva identitat cultural. Un es pot construir amb el sentit de pertinença a més d’un lloc i experimentar la mobilitat de la identitat a mesura que passa el temps i que es relaciona amb els altres.

Cal afegir a tot plegat un altre aspecte que caldrà que el nou govern de la Generalitat, en la voluntat d’internacionalitzar el Procés, no perdi de vista, i és la forma que estan adquirint els moviments nacionals a Europa i l’Amèrica del Nord, d’un fort contingut xenòfob. Per fer front a les poques simpaties que generen aquests moviments en certs sectors, caldrà que el Govern en contraresti els efectes amb propostes aclaridores que puguin descartar el risc d’un moviment populista i excloent.

En la dimensió política col·lectiva, tenir drets no vol dir haver d’exercir-los tots; cal modular-ne l’exercici segons les circumstàncies i necessitats. És un principi bàsic de l’acció política. Si no es fa, a banda d’arriscar-se a generar fracassos de conseqüències nefastes, s’eviten preguntes bàsiques, com per exemple pensar quin tipus de suport provinent d’altres estats exigeix la creació d’un nou estat donades les circumstàncies polítiques i econòmiques internacionals, i si les noves futures dependències valen la lluita per la independència desitjada.

Cal potenciar la reflexió, i això per damunt de les accions simbòliques, que, per naturalesa, tendeixen a ser excloents

Sempre des de la distància, fa l’efecte que la qüestió de la identitat nacional s’ha anat esquivant a través de l’afirmació del caràcter transversal del Procés. Amb tot, la transversalitat, si és que és possible en política, sembla molt difícil d’aconseguir a partir de la fusió entre identitat nacional i projecte estatal. Per què? Doncs perquè la consecució d’una societat amb el màxim de representació política no pot confondre els dos termes, identitat i estat. Si això succeeix, el malestar, i fins i tot el dolor, d’una part de la societat que se sent exclosa del projecte col·lectiu farà emergir tot tipus de símptomes. En aquest cas, adherir-se o no al procés d’independència no es limita a sentir-se o no sentir-se català, tal com està aflorant de manera potser encara lenta a la superfície de les inquietuds de la societat catalana, tant de dins com de fora. Un projecte de nou país hauria de ser capaç de construir-se evitant les referències tancades a les nocions d’identitats nacionals.

No sabem, certament, quina direcció prendran els diàlegs i les esperades negociacions entre el govern català i l’espanyol, però estaria bé que servissin per donar resposta a un dels interrogants plantejats de manera més recurrent des de fora. És a dir, com és que fins ara no s’ha anat construint una proposta clara i sense evasives per configurar un estat peninsular plurinacional que pugui compaginar, de manera possiblement bastant exemplar en el context europeu, el reconeixement de les identitats amb la pertinença a un estat que, recordem-ho, té l’obligació de protegir i representar fins i tot aquells que el critiquen, més enllà de les seves pròpies identitats.

Ignoro quin futur i quins beneficis pot tenir crear un estat al segle XXI, però estic convençuda que previ a tota acció cal potenciar la reflexió, i això per damunt de les accions simbòliques, que, per naturalesa, tendeixen a ser excloents.

Etiquetes