Contra la memòria histriònica

Cal reconstruir el Valle i trobar un lloc per al cadàver de Franco. O un no-lloc, un forat negre

Acabada la Segona Guerra Mundial, bona part dels mitjans de comunicació tant a França com a Alemanya es fan ressò del desig d’una part gens negligible de la població que exigeix l’oblit dels crims comesos a fi de poder reconstruir una Europa occidental en “pau”. Malgrat tot, les tres dècades subsegüents serviran per restituir la veu de les víctimes. A més d’una circulació important de documents històrics i de narracions testimonials, en aquest període es produeixen dos judicis fonamentals, els de Nuremberg (1945-46) i el judici d'Adolf Eichmann (1961-62), en què per primera vegada els supervivents dels camps nazis tenen la paraula.

Als Judicis de Nuremberg, dotze dels encausats van ser condemnats a la pena de mort; Hermann Göring es va suïcidar la nit abans de l’execució. El destí dels dotze cadàvers va ser la incineració –sota noms falsos– i l’espargiment de les cendres probablement al riu Isar. Negar als condemnats una inscripció funerària va respondre a una doble estratègia: evitar que el lloc de les restes es convertís en un espai memorial nazi i defugir la controvèrsia en la població. Va ser també una de les formes subliminars de càstig que de vegades pren la política memorial, per a la qual els símbols són de vital importància.

És cert que la memòria pública tradicionalment expressada a través de monuments, plaques i estàtues no és sempre una memòria justa, si per això entenem una memòria que aplaudeix el valor moral de les persones implicades i que reprova els dirigents i col·laboradors en els crims contra la humanitat.

Vius estem els descendents dels represaliats i torturats pel franquisme. Som molts cossos per a un sol cadàver

Quan, fa poc, un net de Franco s’exclamava que l’aplicació de la llei de la memòria històrica en relació a la reconversió del Valle de los Caídos i el subsegüent trasllat del cadàver del dictador no era més que un acte de “revenja”, no entenia que el que es demana amb aquesta exhumació i trasllat no té tant a veure amb el cadàver de Franco home com amb el simbolisme que condensa. És una demanda que ha arribat molt tard, la qual cosa demostra la complexitat que encara suposa fer front a l’herència del franquisme. Recordem que la llei de la memòria històrica es va aprovar al Congrés de Diputats el 2007 sota el govern de Zapatero, va quedar pràcticament desactivada durant el mandat de Rajoy i s’ha tornat a activar tot just ara amb el govern de Pedro Sánchez.

La família de Franco té, efectivament, mala peça al teler: haver de fer front als afectes que genera un familiar mort, tot i ser un criminal, i a la vegada obrir-se a la justícia simbòlica, no deu ser fàcil. Jo diria, en canvi, que hi estan obligats, èticament i políticament. Caldrà que s’ho prenguin com un dels inconvenients que de vegades comporten les herències.

En un estat laic o aconfessional, la responsabilitat a l’hora de restituir la memòria de les víctimes recau en actes que per més simbòlics que siguin tenen el poder de reconstituir la presència allà on fins ara només hi havia oblit forçat i absència. Aquells que no creiem que els malvats de la història es passaran l’eternitat fent xup-xup a les calderes de Pere Botero ho sabem bé: la restitució de la memòria de les víctimes i la neteja de les malvestats ocasionades cal fer-les per la via del reconeixement públic. No és tant el pas dels anys el que fa oblidar com el restabliment d’una memòria col·lectiva.

S’equivoca Francisco Franco net quan diu que l’exhumació del cadàver del seu avi és un acte venjatiu passats ja tants anys. La seva observació ha estat feta amb una lent de poc abast. I és que aquell mal va ser constant i llarg, amb seqüeles en les generacions posteriors, i també en la política d’un país que ha hagut d’esperar tant per tornar a la democràcia. A les crítiques contràries a la llei memorial s’hi ha sumat també Pedro Rollán, president de la Comunitat de Madrid, que diu que vol centrar-se només en les necessitats dels vius. I vius estem, senyors, els descendents de les persones represaliades, torturades, empresonades, detingudes en camps de concentració espanyols, exiliades. Ben vius i vives els descendents de les persones deportades als camps nazis. I vives estem absolutament totes les persones que van viure o que som descendents d’aquells que dins del país van estar tenallats per la por i el fàstic. Sembla que som molts cossos per a un sol cadàver.

Caldrà ser imaginatiu, que els especialistes generin idees enraonades, i potser també comptar amb el concurs de la població, sense oblidar els creadors. Cal reconstruir el Valle i cal trobar un lloc per al cadàver de Franco. O potser caldrà trobar un no-lloc, un forat negre.

I dels polítics haurem d’exigir que no es prenguin la memòria històrica com qui juga a intercanviar cromos, ara et dono això si tu em dones allò altre. Si ho fan, estaran demostrant que per a ells, al capdavall, la memorialització és “puro teatro”. I tornarem a estar com sempre, igual.