Les estàtues ja no tenen la paraula

Amb l'exposició del Born ens trobem a l’extrem oposat de la intenció sota la qual neix el monument oficial que enalteix sense matisos el passat

L’abril del 2013 el Museu Jueu de Berlín inaugurava l’exposició La pura veritat... Tot el que sempre has volgut saber sobre els jueus. Una de les peces consistia en una gàbia de plexiglàs en la qual s’asseien alternadament jueus provinents de diversos països convidats a respondre a les preguntes que els volgués adreçar el visitant. Al peu de la gàbia s’hi podia llegir “¿Encara queden jueus a Alemanya?” Amb aquesta proposta estèticament senzilla, que combina elements propis del circ i del zoològic, el museu buscava suscitar reaccions que fessin reflexionar sobre la desaparició de la cultura jueva europea a partir de l’any 1945.

D’altra banda, l’ús crític de la iconografia nazi ha estat un component força present en múltiples propostes artístiques des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial. La generació que va assolir la majoria d’edat als anys 60 va sentir la necessitat de treballar amb aquests símbols per interrogar la responsabilitat de la generació anterior en un passat que encara cuejava. Un dels artistes més rellevants d’aquesta època és Anselm Kiefer, que l’any 1969 va iniciar l’elaboració d’una sèrie de retrats fotogràfics en què se’l podia veure fent la salutació nazi en diversos indrets d’Europa. Aquesta sèrie, que va titular Ocupacions, volia ser una manera d’indicar la permanència de l’estètica feixista a través de la confluència entre paisatge i identitat nacional. Són també exemple d’aquest ús recurrent i present de la iconografia nazi les projeccions recents del rostre somrient de Hitler contra la façana d’un edifici berlinès a prop del lloc on sembla que es va suïcidar, i la venda al mes de maig a la subhasta organitzada per Christie’s a Nova York de Him [Ell], una escultura de cera i resina creada l’any 2001 per Maurizio Cattelan i que representa Hitler pregant agenollat.

L’ús crític de la iconografia nazi ha estat un component força present en múltiples propostes artístiques des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial

Tant a Europa com en altres països s’han anat succeint les propostes artístiques que utilitzen els símbols emprats per les dictadures per cridar l’atenció sobre els estralls del passat en el present, sobre la potencial responsabilitat de la societat en aquest passat, i sobre la pervivència residual d’alguns dels seus aspectes més negatius en les generacions joves. Aquestes propostes són ben sovint controvertides, però es podria dir que el debat que susciten ja forma part del mateix projecte. Ens trobem a l’extrem oposat de la intenció sota la qual neix el monument oficial que enalteix sense matisos el passat.

L’art memorial que ha donat la segona meitat del segle XX i amb què treballa el segle XXI qüestiona precisament els principis de la monumentalitat estatuària i de les seves vel·leïtats de permanència immutable. Aquesta és la proposta rere la qual es coneix l’antimonument, que es pot definir com un element col·locat a l’espai públic de manera temporal i dinàmica, és a dir, amb voluntat d’establir un diàleg amb el públic i de fer sotraguejar idees preestablertes. L’antimonument s’interessa per la relació entre esdeveniment històric i vianant. Fa la funció d’un petit obstacle que irromp en l’espai urbà i que convida a aplicar una mirada diferent a la memòria i la història de la comunitat perquè en puguin aflorar les contradiccions que ha generat aquest esdeveniment dins la societat.

L’exposició del Born s’inscriu en continuïtat amb altres propostes internacionals de caràcter artístic que tenen el valor d’interpel·lar el visitant sobre el passat recent

L’exposició Franco. Victòria. República, pel que en sabem de la informació que ha fet pública el Born Centre de Cultura i Memòria, no és estrictament parlant una proposta artística però en comparteix molts elements, de manera que s’inscriu en continuïtat amb altres propostes internacionals de caràcter artístic que tenen el valor d’interpel·lar el visitant sobre el passat recent. A més, sembla que l’exposició oferirà la possibilitat de veure l’ús canviant de vells monuments oficials que van puntuar l’espai de la ciutat segons els interessos polítics de cada època. Sembla, també, que l’exposició no estarà absent d’ironia, com ho demostra el gest de deixar al carrer de manera temporal l’estàtua decapitada de Franco juntament amb dues més de significació simbòlica ambivalent. ¿Restes, deixalles, desferres? En podrem treure alguna conclusió a partir del dia 18 d’octubre. Mentrestant, ens queda anar fent boca davant d’una proposta fresca, diferent i a la vegada informativa que convidarà a reflexionar sobre la representació del passat a través de l’ocupació de l’espai públic i sobre la responsabilitat de l’artista en aquesta tasca.