La reunificació familiar, una qüestió urgent

El nombre de nens i nenes perduts en els trajectes migratoris és alarmant

Recordo el posat emocionat de la S., la mestressa del petit supermercat del costat de casa, a Barcelona, el dia que va presentar-me la seva filla, una nena de dotze anys acabada d’arribar de l’Afganistan. La família havia esperat tres llargs anys abans d’obtenir el permís per poder portar-la.

A la majoria de països la reunificació familiar comporta un seguit de requisits, entre els quals uns ingressos mínims demostrables dels familiars que fan la demanda i un certificat de residència. A l’estat espanyol només hi té dret qui té l’estatus de refugiat, i no pas el demandant d’asil. I és que, per més que ens hi esforcem i per més que ens toqui l’orgull col·lectiu acceptar-ho, no hi ha societats modèliques per a l’exili. Les societats d’acollida són més una aspiració que no pas una realitat.

Com que les crisis ocasionades per les guerres i les situacions d’extrema pobresa sembla que augmenten, el nombre de persones que busquen asil i refugi també anirà creixent, per la qual cosa es fa urgent implementar una legislació nacional i de cooperació internacional imprescindible a l’hora de fer possible la reunificació de famílies i la protecció dels demandats d’asil.

L’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats reconeix com a fonamental el dret a la reunificació familiar i hi veu un pas essencial cap al procés d’inserció en la vida social al nou país. Però a Europa, i a mesura que van creixent les demandes d’asil, cada cop són més els països que limiten la reunificació per regular el creixement del nombre d’immigrants.

En la situació actual la separació de famílies està causada no tant perquè els membres propers s’hagin quedat al país d’origen sinó perquè han quedat perduts entre la gentada de resultes del caos de la fugida o en els trajectes accidentats dels viatges. La reunificació familiar, doncs, requereix la coordinació entre països per poder traçar i localitzar la persona perduda, sovint infants. Aquesta recerca de vegades s’allarga mesos.

Per més que ens toqui l’orgull col·lectiu acceptar-ho, no hi ha societats modèliques per a l’exili. Les societats d’acollida són més una aspiració que no pas una realitat

A les dificultats òbvies de localització de membres d’una família se n’hi afegeixen dues més: que els migrants i demandants d’asil no solen estar informats dels passos administratius que cal seguir per demanar la reunificació i que moltes vegades no poden anar a les ambaixades dels seus països pel risc que comportaria fer-ho. No cal dir que moltes de les persones que s’han vist obligades a fugir han perdut els documents, cosa que dificulta els tràmits.

El nombre de nens i nenes perduts en els trajectes migratoris és alarmant. El 2016, l’any de les últimes dades recollides per l’Eurostat, se’n van localitzar 30.000 només a Alemanya. Aquests nens i nenes són, a més, les víctimes més vulnerables dels traficants i passadors de persones; les nenes, a més, corren el risc de ser explotades sexualment. El document Infancias invisibles, publicat per Save the Children, també del 2016, alertava de l’incompliment per part de l’estat espanyol de les obligacions legals per protegir els menors en trànsit. Tot i que el document informa que les comunitats autònomes es fan càrrec d’aquests menors, el fet que tendeixin a ser considerats com a “immigrants” menors sense tutor els resta drets, com el dret bàsic de l’empadronament, per la qual cosa acaben en els llimbs jurídics. Com a exemple recent, recordem la notícia que va transcendir a la premsa en què s’alertava que a Girona hi havia 30 nois d’origen immigrant que ara vivien al ras. Els joves en centres tutelats se n’han d’anar quan fan 18 anys. Aleshores se’ls dona un entrepà i 50 euros. En el cas dels joves estrangers, se’ls deixa a la deriva, ja que no tenen permís de treball. La plataforma Girona Acull ha denunciat la situació i exigeix que l’Ajuntament i la Generalitat hi dediquin recursos.

Cal dir, com a nota esperançadora, que s’estan fent esforços entre organitzacions al Líban i a Turquia en col·laboració amb Alemanya per possibilitar la reunificació de persones dispersades als camps de refugiats amb els seus familiars que viuen a Alemanya. Un altre pas de gegant seria aplicar la recomanació de l’Alt Comissionat a l’hora d’ampliar la consideració de familiar a les persones que formen part de l’univers afectiu més proper de les persones migrants.

S’ha de tenir en compte, doncs, en una època en què l’ús de conceptes, sobretot polítics, tendeix a una excessiva polivalència amb la finalitat de produir efectes emocionals immediats, que cada vegada que es parla de reunificació familiar no es parla de l’acte de canviar de país de residència, amb tots els tràngols més o menys complexos i sentimentalment feixucs que pot comportar. Es parla de respectar els drets d’uns migrants i refugiats que en la seva cerca d’asil a Europa o Amèrica del Nord passen per un procés extenuant emocionalment i que no té res a veure amb la circulació de persones dels països de la UE, documentades i amb recursos econòmics. I això ho tenim aquí, als països que massa a la lleugera considerem països d’acollida.