Dreta i esquerra: els extrems es toquen?

El moviment social conegut com els armilles grogues, que està agafant proporcions cada cop més grans a França, es caracteritza, com altres fenòmens similars que s’han produït al món els darrers anys, per no tenir representants o caps visibles -o per tenir-ne massa, la qual cosa fa difícil assimilar-lo a una opció política determinada-. Això ha fet dubtar una part de la premsa i de l’opinió pública franceses sobre si es pot classificar com un moviment provinent de l’extrema esquerra o de l’extrema dreta. A les manifestacions, especialment les més violentes, s’hi han vist símbols anàlegs a la bandera espanyola amb el jou i les fletxes, i evocacions d’èpoques “daurades” del passat imperial similars a les al·lusions que fa Vox a la “ Reconquista ”. Però si mirem la llista de greuges i reivindicacions dels armilles grogues que s’ha fet pública, la majoria figuren o podrien figurar en un programa d’un partit d’esquerra (de l’esquerra real, no de l’esquerra aigualida dels partits tradicionals, tant a França com a l’estat espanyol).

Aprofitant aquesta confusió, certs mitjans propers a aquesta antiga esquerra reconvertida al neoliberalisme d’Emmanuel Macron han publicat articles d’opinió i editorials en què se citen noms d’agitadors antisemites o islamòfobs al costat d’intel·lectuals i activistes identificats com “d’extrema esquerra”, tot invocant la clàssica suposició que “els extrems es toquen”. És l’equivalent a la comparació entre la CUP i Vox que s’ha fet en més d’un mitjà espanyol.

Aquesta amalgama, però, és interessada i injusta. La dreta, i encara més l’extrema dreta, es caracteritza per la reivindicació del que és “propi” i pel rebuig del que és considerat “aliè”. Aquest rebuig pren la forma d’un tancament: s’erigeixen murs, simbòlics i reals, entre “nosaltres” i “ells”. I aquest “ells”, a les nostres societats, s’identifica sobretot amb les persones estrangeres, és a dir, alienes a la nostra comunitat. Els estrangers són, a més, sempre bàrbars, que és el terme grec antic per estranger, o sigui, inferiors a “nosaltres” en cultura, tècnica i, per tant, en qualitats morals i intel·lectuals.

Si la societat es pensa sovint, de manera imaginària, com un cos, l’estranger seria un virus que intenta penetrar-hi, per invadir-lo i fer-lo emmalaltir. A Occident vivim obsedits per la seguretat, i per tant desitgem la immunitat d’aquest cos enfront de qualsevol amenaça. El problema és que sovint l’estranger no és fora del que creiem que són els límits de la nostra comunitat, sinó dins. Per això l’extrema dreta acompanya els seus discursos racistes i estigmatitzadors contra els migrants, els refugiats i tota mena d’estrangers literalment indesitjables, d’altres tipus de rebuig com l’homofòbia, la misogínia, l’antigitanisme o la islamofòbia.

Els defensors d’aquestes posicions les esgrimeixen en nom d’uns valors que pretenen fora de la història, immutables i eterns, d’una cohesió que pinten com a harmònica però que, si ha existit mai, s’ha basat en el domini d’uns pocs sobre la majoria desafavorida i dividida en “minories” considerades de menys valor que el patró que s’imposa com a dominant. Aquesta idea és la base mateixa de la colonització: allò que considerem que ens fa superiors legitima el domini (polític, econòmic, cultural...) sobre altres comunitats que es jutgen com a inferiors; i també del masclisme: el patró de la masculinitat hegemònica s’imposa com a mesura única, cosa que inferioritza no només les dones sinó també els homes que no s’adeqüen a aquest patró.

Podem pensar que tant la colonització com la dominació masculina són fenòmens històrics que, per sort, les nostres societats igualitàries han superat, però els fets s’entesten a desmentir aquesta suposició optimista. Les manifestacions recents de certs polítics que minimitzen l’impacte negatiu de la colonització espanyola i europea d’altres territoris, o que fins i tot la lloen, així com les reaccions forassenyades contra l’alliberament de les dones que es tradueixen, per exemple, en sentències judicials, mostren el racisme i la misogínia subjacent en les nostres estructures socials i polítiques.

L’extrema dreta acusa l’esquerra de voler la destrucció de la pròpia comunitat i dels seus suposats valors, i això, defensa, deixa aquest cos social imaginari a mercè dels atacs enemics. Ara bé, la recerca de la immunitat a qualsevol preu pot portar a reaccions autoimmunitàries, que són les que es produeixen quan l’organisme fabrica anticossos contra elements que identifica com a estranys tot i formar part d’ell mateix, i això sí que constitueix una amenaça per a la pròpia supervivència.