8-M: DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

El feminisme com a revolució del pensament

10 noms propis d’un moviment que no només és una lluita social contra les desigualtats de gènere
Hélène Cixous

S’ha dit que el segle XX ha sigut “el segle del feminisme”, i és cert que gran part de les reformes socials i legals en favor dels drets de les dones s’han aconseguit, a molts països, en aquestes dècades. Però el feminisme no només ha sigut (i continua sent) un moviment social que lluita contra les desigualtats causades pel gènere, sinó també una revolució del pensament.

L'article de Marina Subirats: 'Com un gran riu'

Si la història de la filosofia i de la ciència, així com la de l’art i la literatura, tal com ens era narrada, no incloïa pràcticament cap dona (tot i que sempre han estat presents en aquests àmbits), al segle XX han sigut nombroses les que han destacat per aportacions a tota mena de camps del saber i la creació. Les “epistemologies feministes” (enteses com a noves maneres de conèixer el món) han contribuït decisivament a canviar la realitat, així com la manera de percebre-la i explicar-la, sovint posant en dubte allò que semblava natural i immutable.

Se m’ha proposat l’exercici de triar una desena de pensadores feministes d’entre les més influents avui dia al nostre entorn; dones que plantegen noves maneres de pensar el món, nous paradigmes, canvis radicals a la base dels problemes i no només reformes d’un sistema que sembla que s’està esgotant. Aquesta tria comporta l’assumpció de la subjectivitat de qui la fa, ja que és impossible que sigui representativa de tota la riquesa del pensament feminista. I també implica un parany: què entenem per influència, ja que està condicionada per la llengua i la geografia.

Propostes fins i tot enfrontades

Així, de les nou persones triades (vuit dones i un home), la gran majoria són estatunidenques o europees, i escriuen en anglès o en francès. Tot i el forçós efecte d’homogeneïtzació que comporta aquesta reducció, totes les veus esmentades reflecteixen propostes teòriques i polítiques diferents, i fins i tot oposades. Aquesta diversitat mostra que el feminisme teòric ja no pot dir-se en singular, sinó sempre en plural, i que els seus interessos són múltiples i variats, coincideixen i es creuen, alimentant-se mútuament, amb altres formes de pensar i de combatre les desigualtats i allò que les causa, al mateix temps que en són l’efecte: el sexisme, el racisme, l’especisme, l’homofòbia i la transfòbia, el menyspreu i la falsa compassió cap a les persones pobres, discapacitades o, simplement, estrangeres. Aquestes desigualtats afecten tant homes com dones, tot i que sovint de manera diferent; cal, doncs, reconèixer també que el feminisme no és una “qüestió de dones” sinó que afecta tothom, especialment les persones que desitgen contribuir a canviar el món. Tan incompatible amb el feminisme és acomodar-se a l’estat del món com no tenir esperança per canviar-lo.

Ser dona no és natural

Judith Butler

És de sentit comú creure que ser dona o ser home és la cosa més natural del món, ja que respon a la biologia o a la genètica: naixem nen o nena, i això ens condueix, d’adults, a ser un home o ser una dona, és a dir, de gènere masculí o de gènere femení. Però Judith Butler (1956) ens mostra que el gènere és un procés que no s’acaba mai: cal una actuació constant al llarg de la vida per adaptar-se (o separar-se) dels models de feminitat i masculinitat imperants, que funcionen com a normes socials. És només gràcies a la repetició de gestos, actituds i reaccions, i a l’adhesió a aparences físiques i a determinats valors, que encaixem en un patró o en l’altre, en un esforç constant que pot ser conscient o, més sovint, inconscient. D’aquí ve la noció, potser la més coneguda de l’obra de Butler, de “performativitat” del gènere: com al teatre, el gènere “s’actua” ( perform en anglès); no és una identitat fixa que ens ha estat donada.

Aquesta idea sembla donar una gran llibertat als individus que no es conformen amb les restriccions que imposa cadascun dels dos models, però Butler insisteix sobretot en les vides “invivibles” d’aquelles persones que no encaixen en la norma, per motius de sexe, d’orientació sexual o de raça, entre d’altres, unes vides tan precàries que ni tan sols mereixen ser plorades, com per exemple les dels primers malalts de la sida als anys vuitanta, o les víctimes de les guerres antiterroristes. Davant d’aquestes profundes desigualtats, Butler preconitza una “política de les aliances” que mobilitza tant les idees com els cossos.

Les dones també riuen

Hélène Cixous

Aquesta escriptora francesa nascuda a Algèria el 1937 ha fet una contribució molt personal als feminismes, ja que s’expressa en una llengua literària i no en el discurs filosòfic habitual. Els seus primers escrits dels anys setanta són manifestos poètics, però no per això menys eficaços i que, lluny de qualsevol victimisme (per això, en Cixous les dones riuen i no només ploren), afirmen amb força el poder creador de les dones en tots els àmbits: l’art, l’escriptura, el pensament, però també la política, en el sentit d’imaginar altres maneres de conviure amb les diferències.

Cixous no advoca, doncs, només per la igualtat (en el sentit que tots els éssers humans s’assemblen de manera essencial) sinó més aviat per la diferència, però no només la que suposadament existeix entre dones i homes, sinó per tot tipus de diferències que hi ha entre els éssers que poblen la Terra. Ara bé, ens adverteix que respectar les diferències comença per admetre que també són dins nostre, que no posseïm una identitat coherent, sinó que tothom està travessat per contradiccions i paradoxes, que la nostra identitat és un conjunt que comprèn múltiples combinacions de dona i home, però també, de vegades, de gat o d’ocell...

La ciència no diu la “veritat”

Donna J. Haraway

Tractant-se d’una biòloga, la crítica de la ciència que fa aquesta pensadora adquireix encara més pes. Durant la seva recerca inicial com a primatòloga, Donna J. Haraway (1944) va adonar-se que el discurs científic, especialment en ciències de la vida, no es limita a descobrir allò que la naturalesa amaga, sinó que basteix una imatge del que és natural mitjançant una interpretació forçosament esbiaixada de les dades empíriques. La subjectivitat del científic (o de la científica) intervé no només en la interpretació sinó també en la col·lecta de les dades; l’objectivitat neutra no existeix ni tan sols en el món de la ciència.

Per això hem de parlar sempre de “sabers situats”, una contribució fonamental que l’epistemologia feminista ha fet a la ciència. Haraway s’ha interessat molt també per qüestionar les fronteres que fins fa poc crèiem ben estables entre els éssers humans i les màquines, d’una banda, i les persones i els animals, de l’altra. Avui dia, la intel·ligència artificial, les noves tecnologies aplicades a les pròtesis, però també les manipulacions genètiques que permeten cada cop més els trasplantaments d’òrgans animals a cossos humans, confirmen el que Haraway ja va dir a finals dels anys vuitanta en el seu cèlebre Manifest cyborg : “Tots som quimeres”, híbrids d’elements humans, no humans i artificials.

La lesbiana no és una dona

Monique Wittig

En vista de les discriminacions i violències que les lesbianes han patit i encara pateixen en nombroses societats actuals, sembla natural defensar que una lesbiana (definida com una dona que desitja i estima altres dones i no homes) és una dona com qualsevol altra. Monique Wittig (1935-2003), però, una de les més grans inspiradores dels feminismes lesbians, va causar un xoc a l’audiència d’una conferència que donava a principis dels vuitanta quan la va concloure dient: “Les lesbianes no són dones”.

Wittig observa que l’heterosexualitat significa molt més que una orientació sexual entre altres possibles, ja que és a la base de tot tipus de relacions socials, i no només sexuals, entre homes i dones, així com dels discursos científics i teòrics. Les dones sempre han estat definides en relació amb el seu oposat, els homes. A més, l’escriptora d’origen francès assenyala que només són considerats diferents els éssers inferiors : un home mai no és diferent, és sempre la dona qui assumeix aquesta diferència estigmatizant.

És per això que Wittig defineix la lesbiana com aquella dona que se sostreu d’aquest motlle estructural, i que per tant no entra en aquest joc binari. Això no vol dir, però, que l’escriptora limiti el lesbianisme a una posició política de la qual el cos i el desig quedarien exclosos, ans al contrari: la seva obra literària canta de manera poètica i alhora molt explícita els cossos i els amors entre dones.

Visca la diferència!

Luce Irigaray

Aquesta pensadora nascuda a Bèlgica l’any 1930 estaria d’acord amb Monique Wittig que la diferència ha estat sempre carregada d’un valor inferioritzant. L’element diferent és sempre inferior al model, com una mala còpia de l’original. La seva estratègia és, però, ben diferent i fins i tot oposada a la de Wittig: Irigaray pensa que cal revalorar la “diferència sexual”. Per aconseguir-ho, rellegeix la filosofia clàssica fins a arribar a la psicoanàlisi, a fi de mostrar que la immensa majoria de pensadors al llarg de la història han silenciat la feminitat, i amb ella tota una sèrie de percepcions i valors que són propis de les dones i que, per això, s’han considerat inferiors als “masculins”.

El “pensament de la diferència sexual” inspirat, entre d’altres, en Irigaray, sosté que cal revelar i, alhora, reforçar una “genealogia femenina” basada en el que la italiana Luisa Muraro (1940) anomena “l’ordre simbòlic de la mare”. Aquesta versió del feminisme proposa, així, una “política de les dones”, una nova manera de relacionar-se entre dones i entre persones que no està basada en la dominació del més fort sobre el més feble, sinó que comprèn relacions més complexes i asimètriques que la d’igualtat.

La mare terra

Vandana Shiva

Un dels valors que més sovint s’ha atribuït a la feminitat és la seva profunda connexió amb la naturalesa; aquesta connexió s’ha explicat a través de la maternitat: les dones són mares i, per tant, estan més a prop de la “mare terra” en la seva funció nodridora i reproductora de vida. Això ha servit, naturalment, per apartar les dones, tant si eren mares com si no, de l’espai públic i d’àmbits com la feina remunerada, el geni artístic o filosòfic, o del món de la ciència, per exemple.

En un planeta que sembla apropar-se de manera inexorable a la catàstrofe mediambiental, però, algunes ecofeministes com la filòsofa i física Vandana Shiva (1952), que va néixer i viu a l’Índia, propugnen una manera femenina i feminista de viure a la Terra i de la terra sense esgotar-ne els recursos. Sabem que això hauria de passar per un consum molt més moderat d’aigua (Shiva és una activista pel dret de tothom a l’aigua i contra el malbaratament d’aquest bé imprescindible) i de productes d’origen animal.

Algunes ecofeministes com l’estatunidenca Carol Adams (1951) porten més lluny aquesta idea, tot lligant la dieta carnívora amb valors relacionats amb la virilitat o la masculinitat. Així, Adams relaciona el “tractament ètic” que segons ella mereixen els animals amb el feminisme, tot denunciant la diferència essencial que solem establir entre la vida dels animals humans i la vida (i, sobretot, la mort) dels altres animals.

Feministes de tots colors

bell hooks

La desigualtat per motius de gènere no pot pensar-se de manera abstracta i desconnectada d’altres desigualtats: les dones que volen ser “iguals que els homes”, en el sentit de tenir les mateixes oportunitats i avantatges, obliden que no tots els homes hi tenen el mateix accés. Ells també pateixen profundes desigualtats degudes a la seva pertinença a una classe social, a una raça (tot i que l’antropologia i la genètica actuals desmenteixin la seva existència, la raça encara perviu com a categoria discriminatòria), a una comunitat cultural o, senzillament, a estils de vida fora de les normes.

L’obra de bell hooks (nascuda el 1952, descendent d’esclaus afroamericans), que escriu sempre el seu nom en minúscules, caracteritza molt bé com s’intersequen tots aquests factors. Però hooks no es limita a denunciar la “interseccionalitat” dels factors de dominació, sinó que insisteix en les aportacions positives d’individus i grups usualment considerats exteriors al feminisme, com per exemple les dones del Tercer Món, que solem veure únicament com a víctimes del sexisme i de la pobresa; les persones anomenades indígenes, que sovint encara transmeten un llegat cultural que tendim a menysprear, i també els homes en general, sense els quals, creu hooks, cap transformació seria possible. Al nostre país, les feministes gitanes són un exemple d’aquesta vitalitat i varietat del pensament i dels moviments feministes “descolonials”.

Islam i feminisme són compatibles

Fatima Mernissi

El menyspreu occidental cap a altres cultures d’arrels no judeocristianes, així com la necessitat de trobar un culpable de tots els mals (que des de la caiguda de les Torres Bessones l’any 2001 és, sens dubte, el terrorisme islàmic), fa que la majoria consideri que l’islam és una religió misògina, a més de violenta, i que, per tant, ser musulmana i feminista és incompatible.

La marroquina Fatima Mernissi (1940-2015) sosté que l’Alcorà no és la font de la desigualtat entre homes i dones que també existeix en la cultura musulmana, sinó que més aviat intenta pal·liar-la. Però, amb un humor molt agut, desmunta altres prejudicis i imatges que Occident ha fabricat de les dones orientals, com per exemple la de l’harem. L’harem com a espai tancat on viuen bellíssimes odalisques mig nues que només esperen que el sultà les visiti és una fantasia d’homes occidentals. En canvi, Mernissi parla de “l’harem de la talla 38”, que subjecta la gran majoria de dones occidentals (i també els homes, però amb menys intensitat) a uns patrons físics que corresponen a poquíssimes persones reals. Aquesta cursa de la seducció física en què tantes dones se senten obligades a participar les desvia molt més que el vel, segons Mernissi, d’altres fites.

Ni homes ni dones sinó tot el contrari

Paul B. Preciado

Aquest filòsof nascut a Burgos l’any 1970 coincideix amb Mernissi a subratllar, utilitzant altres termes, que el poder sotmet els cossos a una “disciplina” estricta, no només imposant-los una talla, sinó una sèrie de formes, de capacitats i de funcions. Això s’aconsegueix a través d’una gran varietat de discursos que ens condicionen, des del discurs mèdic i científic fins al de la moda o el publicitari.

Preciado porta a l’extrem la desnaturalització del sexe i del gènere, obrint el ventall de possibilitats més enllà de la parella dona-home, femení-masculí i homosexual-heterosexual. Ja no es tracta, com als anys seixanta o setanta, d’alliberar el cos i la sexualitat, sinó de problematitzar les identitats individuals i col·lectives que es desprenen del cos i la sexualitat, tot valorant com a possibilitats enriquidores i antinormatives allò que havia quedat tradicionalment relegat als marges o a l’exterior, tot allò estrany, torçat, el que es coneix amb el terme anglès queer.

Etiquetes