La polèmica del llenguatge políticament correcte

L’agressivitat que desperten aquests usos lingüístics fa sospitar que els seus atacants no defensen tant la “llibertat d’expressió” com un cert ordre social basat en les jerarquies

Una de les aportacions principals del pensament feminista a la filosofia del coneixement és la insistència en el fet que tot saber és “situat”. Això vol dir que la recerca científica no és diferent de la resta d’activitats humanes, que depenen de la persona que les porta a terme, de la seva “situació” en el sentit més ampli (nacionalitat, cultura, llengua, gènere, classe social, edat, conviccions i un llarg etcètera). Lluny de creure cegament en l’“objectivitat” dels científics i de la ciència, hauríem d’atendre al context de les persones que produeixen el coneixement.

Un exemple és la visió que molta gent encara té dels rols de gènere a la prehistòria: suposadament, els homes sortien de les coves a caçar i les dones s’hi quedaven a prop tenint cura de les criatures; això sí, les pintures rupestres eren obra dels homes, ja que l’activitat simbòlica i, per tant, l’art i la religió, són patrimoni masculí. Aquest relat esbiaixat dels nostres orígens és el fruit d’una interpretació de les troballes arqueològiques del segle XIX que respon a la concepció del món d’aquells que la van fer: uns senyors que tenien molt clar quin era el paper “natural” de les dones i quin el dels homes, no només en la seva pròpia època sinó en general.

Això no vol dir que en el món del saber tot sigui opinable i que tant val un relat com un altre: la recerca segueix protocols i cerca consensos precisament per evitar aquest relativisme que deixa el coneixement en mans dels opinadors i dels ideòlegs. El creacionisme i la teoria de l’evolució no són, així, sabers equiparables.

Darrerament, i per si no n’érem prou conscients, hem comprovat que la justícia (tant la institució com el principi moral que la fonamenta) també és “situada”, ja que depèn de la interpretació que fan de la llei uns individus que tenen el poder per imposar-la. La justícia com a principi pel qual “hom té com a guia la veritat”, tal com la defineix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, també depèn del context.

El fet que tant el saber com la justícia estiguin basats en la paraula, en relats que es construeixen a partir dels fets i les dades, contribueix a aquest relativisme (no absolut sinó relatiu) de l’un i de l’altra. Tota paraula també està sempre “situada”: el seu sentit varia segons qui la fa servir, en quin context, en quin to i amb quina intenció, entre altres factors. Considerar insultant una expressió depèn de la situació en què es troba. Això no condueix, de nou, a minimitzar el poder real de l’insult: sabem prou bé que les paraules poden ferir-nos per sempre.

A l’estat espanyol se sol fer befa del llenguatge “políticament correcte” i, darrerament, encara més d’una de les seves manifestacions, el llenguatge no sexista, aquell que no pressuposa la neutralitat del masculí i que, per tant, en un context escolar, troba més correcte especificar “pares i mares” en lloc de limitar-se al tradicional “pares”. L’agressivitat que desperten aquests usos lingüístics fa sospitar que els seus atacants no defensen tant la “llibertat d’expressió” enfront del que és vist com una imposició, com un cert ordre social basat en les jerarquies no només de classe o “raça” sinó també de gènere.

La revista Le Nouvel Observateur ha publicat un dossier dedicat al “llenguatge inclusiu”, com se’n diu a França, que inclou articles d’escriptores i escriptors, i d’un membre de l’Académie Française. Els primers hi defensen la llibertat absoluta de la llengua en les seves expressions artístiques, tot i que la majoria es mostren favorables a l’ús del llenguatge inclusiu en la correspondència o els documents oficials, entre altres situacions. En canvi, l’acadèmic es mostra escandalitzat per aquest ús, i compara el seu efecte destructor, de manera imaginativa, amb la política de Donald Trump... i de Carles Puigdemont!

L’ús “políticament correcte” de la llengua no afecta només el gènere sinó també la “raça” (és a dir, la construcció social que distingeix, contra el saber científic, les persones “racialitzades” de les “blanques”). El periodista i escriptor Ta-Nehisi Coates explica en una entrevista per què els blancs no tenen dret, segons ell, a emprar “ the n-word ”, “la paraula que comença per ena” i que es considera insultant per a la població afroamericana, tot i que els cantants de rap (la gran majoria afroamericans) la utilitzen molt.

Tant si ens convenç la seva argumentació com si no, cal matisar que la correcció política no té cabuda en la “situació” dels usos artístics i literaris de la llengua. Conduir un cantant de rap a la presó per la lletra de les seves cançons només pot ser fruit de la mala fe o d’una manca de comprensió absoluta dels principis bàsics tant de la justícia com de la llengua.

Etiquetes